A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Joan Ballesta (2), últim alcalde de la Girona republicana

La divisió política s’extremà al llarg de 1934 a Catalunya i a tot l’Estat. El 6 d’octubre a Girona, la platafoma Aliança Obrera decretà la vaga revolucionària i l’alcalde-gestor accidental, el republicà Camps i Arboix, proclamà l’Estat Català. Aquella nit, en ple desconcert, l’exalcalde i exministre Santaló, Joan Ballesta i altres es refugiaren al Centre Republicà del carrer del Carme on s’havia concentrat una gentada exhaltada. Fracassada la revolta, es practicaren moltes detencions. Joan, com la gran majoria, seria empresonat a la tancada fàbrica La Aurora de Pedret habilitada com a presó; més tard seria absolt davant d’un consell de guerra. Joan figura com a detingut al ban de la Comandància Militar de Girona publicat a la premsa.


El gener de 1936 es casà civilment amb la jove Rosa Quer Verdaguer (1909-1997), la seva tercera i última dona, afiliada a ERC i també provinent del món teatral republicà gironí. Setmanes després, L’Autonomista d’11 de febrer es feia ressò de la defunció de Tomàs Ballesta, pare de Joan. Al sepeli hi assistiren els diputats a les Corts de Madrid i mestres d’ofici Miquel Santaló Parvorell (1888-1962) i Josep Mascort Ribot (1896- ). Durant la campanya de les eleccions de 16 de febrer efectuà una gira farcida de mítings, sovint al costat de Santaló, en representació del Front d’Esquerres, tal com reflecteix la premsa d’aquells dies.

Durant la primavera de 1936 Joan s’allunyà d’ERC i s’acostà a la Unió Socialista Catalana, fundada a Barcelona el 1923 per Manuel Serra, Rafael Campalans i Joaquim Xirau. La USC de Girona, fundada el 1932, tenia el local al capdamunt de la Rambla, damunt el bar El Dorado, i tenia uns 50 afiliats, segons descriu Joan Soler al treball "El 19 de juliol de 1936 a Girona" publicat als AIEG (1982-83). El 23 juny de 1936 naixia el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSU) arran d’una fusió que va tenir la USC com a membre majoritari; a Girona el PSU estava liderat per Manuel Roset i Lluís Murillo.

Ballesta va poder comprovar els dies 18 i 19 de juliol que els rumors que havien circulat pel Centre Republicà es materialitzaven en proclamar l’exèrcit l’estat de guerra i ocupar la ciutat amb la tropa i elements paramilitars ultradretans. Hores després, però, els sublevats es rendien i naixia el procés revolucionari i els comitès antifeixistes. Girona tenia el 1936 23.871 habitants i la seva àrea metropolitana uns 34.000; la ciutat de preguerra era industrial i agrícola, amb abundant comerç i molt de funcionariat i clerecia. Palau no arribava als 1.000 veïns.

Margarida Ballesta tenia set anys quan durant els primers mesos de guerra el seu oncle Joan s’havia presentat més d’una vegada a la seva llar de Vilanova i la Geltrú amb un vehicle amb xofer uniformat; Joan no tenia permís de conduir. Recorda amb un somriure que tan punt el veia pensava: "Quina categoria que té l’oncle!". Llavors era el president del Comitè Antifeixista de Palau; Ponç, en canvi, mai es va significar en política.

A partir de 19 d’octubre Joan Ballesta fou el president del Consell Municipal de Palau-sacosta en nom d’ERC. Llavors encara militava al PRFN integrat dins ERC. Aquell dia, tal com es llegeix a L’Autonomista del dia 19, s’havia dissolt el Comitè Antifeixista que regia el destí de la població i es creà un nou consistori. El 14 de desembre es modificà la composició del consistori i Joan Ballesta, donat de baixa del PRFN, continuà d’alcalde però ara en nom del PSU, partit que heredava dues regidories fins llavors a mans del sindicat amic de la UGT.

L’Autonomista de 10-III-1937 publicà: "El Ministeri d’Instrucció Pública ha disposat que sigui lliurada a l’Ajuntament de Palau Sacosta la quantitat de 10.000 ptes, import de la primera meitat de la subvenció concedida per construir un edifici destinat a dues escoles unitàries (...). Hem de dir, fent justícia, que l’inici i tot l’interès primordial per crear aquestes escoles es deu al nostre antic amic Joan Ballesta (...)". El 24 d’abril s’inauguraven les noves escoles de Palau, conegudes com les ‘Escoles Ballesta’, amb l’assistència del conseller Antoni M. Sbert Massanet (1901-1980) i els diputats Miquel Santaló i Josep Mascort, segons informà L’Autonomista del dia 26. El conseller Sbert va manifestar: "És una escola digna de la Revolució".

Davant la incertesa del moment, el PSU va prendre la iniciativa presentant el Pla de la Victòria. El Pla fou aprovat a la I Conferència Nacional del PSU amb la presència de Joan Ballesta i altres 695 delegats. A l’Escala, la seva presentació va tenir lloc a la sala de Pequín el divendres 30 d’abril a càrrec de Joan Comorera (1895-1958), fundador del PSU, i de Joan Ballesta, desplaçat a l’Escala per a l’ocasió. Comorera hi exposà la posició del PSU davant la crisi i en responsabilitzà la CNT; va dir que "el Pla és un programa de govern indispensable per derrotar el feixisme perquè Catalunya no està a l’altura de les necessitats de la guerra".

El Pla de la Victòria fou el detonant dels fets de Maig de 1937. La dura confrontació els primers mesos de 1937 entre FAI-CNT i PSU-UGT va propiciar una víctima menor pròxima a FAI-CNT: el POUM. POUM i PSU perseguien revolucions diferents, però allò que els féu més antagonistes fou que tots dos pretenien agafar el relleu d’ERC i FAI-CNT i convertir-se en el partit dirigent de la revolució. Després dels fets de Maig, PSU-UGT es constituïa com a força hegemònica a Catalunya. Poc després, Ballesta seria elegit secretari general del PSU al Gironès. Front era l’òrgan del PSU i el portaveu de la UGT; Ballesta era, naturalment, dels col·laboradors més destacats.

El 30 de juny la rodalia de la ciutat de Girona va patir la primera incursió dels avions italogermànics amb base a Mallorca. Tal com descriu L’Autonomista de 1 de juliol a "Ales negres sobre de Girona", un aparell junker va bombardejar des de Palau-sacosta fins a Flaçà passant per Sarrià de Ter causant sis morts. Esmenta, referint-se a Palau, que: "(…) ha anat a llançar més càrrega mortífera a l’altre extrem de la ciutat sense causar desgràcies".


Molts editorials del Front eren obra de Joan Ballesta, com l’intitulat "Assassins!!" aparegut el 22-IV-1938. Feia referència a l’atac del dia 20 de cinc trimotors negres sobre Palau i diversos carrers de Girona amb el balanç d’11 morts i algunes cases esfondrades. Front va dedicar la seva columna "Perfiles" de 28 de maig a Joan Ballesta: "(…) un home ple de cordialitat, ferm, intel·ligent… Ell sempre presideix els seus actes amb una sobrietat lliure de tota passió (…)".

Quinze dies abans de ser ocupada Girona Ballesta encara es mostrava esperançat i combatiu. A l’editorial "Tot per la guerra" del Front de 17-I-1939 deia: "Hem fet front a moltes contrarietats (…). Per a viure necessitem respirar a ple pulmó. Per això ens cal esclafar la bèstia repugnant que és el feixisme, i l’esclafarem".

Segons comenta Josep Clara a ‘El personal polític de l’Ajuntament de Girona’ (1987), en un intent desesperat per constituir el darrer Ajuntament de la ciutat de Girona, quan Barcelona ja havia estat ocupada per les tropes franquistes i l’alcalde de Girona, Pere Cerezo, havia marxat a l’exili, els representants de CNT, UGT, PSU i JSU van elegir el dia 28 de gener un nou alcalde que havia de durar una setmana: l’escalenc Joan Ballesta.

La ciutat, abans de ser ocupada, presentava un aspecte caòtic: era pas i parada per a transeünts a peu i motoritzats camí de l’exili. En paraules de Rovira i Virgili a ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana’ (1976), "(...) la ciutat presentava un aspecte desordenat i de malfiança". El dia 4 de febrer les tropes de la IV Divisió de Navarra entraven a Girona. La ciutat oferia una imatge de ruïna i desolació, tant pels devastadors bombardeigs franquistes dels dies 28 i 29 de gener i 1 de febrer (en tota la guerra, 58 morts i 118 edificis afectats) com per les voladures dels republicans en la seva retirada.

També durant els últims dies de guerra va exercir de comissari d’Ordre Públic, denominació que des de gener de 1934 equivalia a Governador Civil. "(…) I ara resulta que a la comissaria de la Generalitat no saben res, que el comissari és al teatre i hem d’esperar que surti", va manifestar el dramaturg figuerenc Josep Pous i Pagès (1873-1952) al poeta Carles Riba (1893-1959) i família, companys de viatge, en arribar a Girona des de Barcelona el dia 23 de gener camí de l’exili i no poder contactar immediatament amb el comissari, segons llegim a ‘Pous i Pagès. Vida i obra’ (1997), de M. Àngels Bosch. Aquell comisssari, circumstancial, era Joan Ballesta, que acabava de substituir també simbòlicament el comissari Miquel Biesca.

Entossudit a quedar-se a Girona, fou dels últims que abandonà la ciutat per enfilar l’exili, en companyia de la Rosa i el seu fill Joan. El setembre de 1939, sabedor que la regió vinícola del Beaujolais demanava mà d’obra, s’escapà del camp de refugiats d’Argelers amb la família i es traslladà a Chanes. Allí Joan hi passaria la resta de la seva vida fins que, desenganyat de la política dels aliats per no fer fora Franco i malalt de la seva terra, el sorprengué la mort el 1962.

Segons recorda el seu amic escalenc Josep Donjó Callol (1897-1990) a "En record de l’amic Joan Ballesta", al llibret de la Festa Major de 1980, "Un dia de l’any 1948 o 1949, en ocasió d’una d’aquelles sarcàstiques permissions de 24 hores que autoritzava l’administració franquista als familiars a creuar la frontera per visitar els seus exiliats, vam fer un àpat de germanor d’exiliats i famílies escalenques a Perpinyà amb Rafel Torres Bofill, Joan Ballesta i altres a casa del primer. En Ballesta (…) es mantenia ferm i seré, però amb una gran enyorança de l’Escala". Jaume Sastre Daunis i família es trobaven entre aquests ‘altres’.

Com bé assenyala Julià Ballesta, el destí, capritxós, ha disposat que els personatges d’aquesta història, tots ja desapareguts, descansin en llocs ben dispars: el seu oncle capellà Joan Molinas és sepultat al cementiri de Begur; Ramona, la seva primera dona, i la seva mare Caterina al cementiri vell de l’Escala; Maria, la segona muller, al cementiri de Girona; el seu pare Tomàs al cementiri de Palau-sacosta; el fill Joan Ballesta al cementiri de Carrières-sous-Poissy de la rodalia de París; Joan i la Rosa, la seva tercera muller, al cementiri de Chanes, a la francesa Saone et Loire.

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA