El benedictí Alfredo P. Ernetti va construir el cronovisor l'any 1952, un artefacte que permetia, segons van assegurar, traslladar-se a temps passats. (Foto: autor desconegut).
Personatges tan il·lustres del segle XIX com Tomas Alva Edison, inventor del telègraf i el fonògraf, o Alexander Graham Bell, inventor del telèfon, van estar treballant, infructuosament, en la construcció d’un aparell per comunicar-se amb el passat. El 1857 havia nascut per a la comunicació amb els morts la doctrina filosòfica de l’espiritisme de la mà de l’obra "El llibre dels esperits" del pedagog francès Allan Kardec.
El contactisme amb el "més enllà", però, va començar a evolucionar durant el segle XX; la tecnologia començà a quallar obrint definitivament aquesta porta amb l’aparició de la cronovisió. La cronovisió o captació per mitjans tecnològics d’imatges i sons del passat i del futur ha estat tema d’interès des de fa temps, però mai s’ha pogut provar l’existència d’una màquina d’aitals proeses. L’últim invent d’aquesta transcomunicació instrumental ha estat el sistema creat el 1982 pel tècnic electrònic William O’Neil denominat Spiricom.
El cronovisor del benedictí Alfredo P. Ernetti (1925-1994) permetia, asseguren, traslladar-se a temps passats; poc abans, el també religiós i físic Luigi Borello havia desenvolupat una tècnica similar. Va ser el 1972 quan va publicar-se en un setmanari italià que un equip de dotze físics encapçalat pel pare Ernetti havia creat el 1952 un artefacte capaç de fotografiar el passat. Ernetti havia exercit d’exorcista i havia excel·lit en molts altres camps. Llicenciat en teologia, filosofia i lletres, física quàntica i llengües orientals, va destacar especialment per la seva tasca docent sobre la música prepolifònica (veieu Año Cero de gener 2001).
El benedictí va afirmar, sense entrar en detalls tècnics, que la màquina funcionava a la perfecció i va emfatitzar sobre alguns dels èxits aconseguits: la reconstrucció parcial d’algunes obres musicals perdudes com la tragèdia Quint Enni representada a Roma el 169 aC, la contemplació de la destrucció de Sodoma i Gomorra, la localització del text de les Taules de la Llei o haver presenciat la crucificació de Jesucrist. ¿Un intent, tot plegat, de convèncer els descreguts de la història sagrada usant la "mitologia tecnològica"?
Durant una sessió de gravació de música gregoriana el 1952 al laboratori de Milà del pare Agostino Gemelli, aquest i Ernetti s’esglaiaren quan en escoltar un magnetòfon van sentir una veu estranya al procés de gravació de la cinta magnètica; aquesta veu fou reconeguda per Gemelli com la del seu pare ja traspassat. L’aparició d’aquesta psicofonia va servir d’estímul per investigar sobre la pneumafonia o transcomunicació, sobre allò que els aristotèlics i pitagòrics ja havien intuït: mitjançant la disgregació dels sons era possible la reconstrucció de les imatges. Havia nascut la llegenda del cronovisor.
Un esquema del cronovisor segons la descripció que va fer el seu autor amb la imatge de Jesucrist pretesament capturada per l'artefacte. (Imatge: Gepra -www.ovni.info-).
La tècnica usada en la màquina podria basar-se en el concepte clàssic de la desintegració del so: "l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma". Així, segons Aristòtil o Pitàgores, la llum i el so no desapareixen del tot, sinó que es transformen, cosa que fa possible la seva recuperació de manera indefinida en el temps. Ernetti, en canvi, semblava confiar més en la física d’avantguarda. Segons declaracions seves, les ones sonores se subdivideixen en harmònics que es graven en els materials inerts o en una cosa tan controvertida com l’èter.
Altres hipòtesis referides a l’esquema de la màquina (veieu http://www.alpoma.net/) parlen d’un sistema semiorgànic en el qual les ones cerebrals d’un ésser humà servirien de catalitzador per recuperar les empremtes del passat. Durant la Guerra Freda americans i soviètics intentaren desenvolupar sistemes orgànics que permetessin projectar-se astralment i penetrar en territori enemic en missió d’espionatge. El cronovisor, curiosament, va coincidir als anys cinquanta amb la publicació de diverses obres de ficció en les que apareixen màquines d’aquest estil com els cronoscopis i els cronotúnels d’Isaac Asimov.
Un aspecte determinant en la història del cronovisor va ser l’aparició d’una impactant imatge atribuïda a l’artefacte que en realitat no era sinó una fotografia d’un crucifix conservat en un santuari italià. El mateix Ernetti va aclarir que aquella imatge no tenia res a veure amb el cronovisor però això va acabar desacreditant l’invent i el mateix Ernetti, que a partir de llavors guardà silenci. Estava avergonyit del frau? Costa de creure que una persona de reconegut prestigi mundial hagués pogut actuar com un falsificador.
"El papa Pius XII va prohibir que divulguéssim qualsevol detall sobre la màquina del passat i la investigació perquè pot ser molt perillós", va declarar Ernetti el 1993 a Javier Sierra, llavors director de la revista "Más Allá". La documentació referida a l’invent està custodiada al Vaticà; es diu que els secrets guardats podrien desmentir els fonaments de l’Església. Tot allò relatiu al cronovisor és un misteri que tal vegada el capellà francès François Brune podrà explicar algun dia; aquest teòleg i expert en transcomunicació havia conegut Ernetti el 1964 i narra la seva coneixença a l’obra "Els morts ens parlen" (1990).
(L'Escalenc, 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada