A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• La malcasada

Em van explicar l’altre dia la història d’un curiós matrimoni. El marit era un home baixet, amb bigoti i molt autoritari. La muller havia estat independent i rebel, però les garrotades del marit l’havien aplacat. El matrimoni vivia amb els germans d’ell.

Ella parlava dos idiomes: un l’utilitzava amb els seus amics i l’altre per dirigir-se al marit i als seus cunyats. Aquests eren monolingües (deia ell que, en la intimitat, també parlava la llengua d’ella, però mai ho va demostrar). Feia anys que les decisions familiars les prenia unilateralment el marit, sovint ignorant (o en contra) l’opinió de la dona. Recentment adoptaren una particular ‘democràcia’ on ella es veia sistemàticament derrotada per la majoria absoluta formada pel marit i els seus germans.


Tot sovint la dona era maltractada i humiliada. Es diu que una vegada ella va voler fer esport amb una selecció d’amics; el marit, que sempre sermonejava amb un to solemne, s’hi va oposar argumentant que anava en contra dels suprems principis familiars. En una altra ocasió, en expressar la dona al seu marit la seva il.lusió de fer traduir les pel.lícules de cinema a la seva llengua fou objecte de burla essent tractada la iniciativa d’espantosament ridícula.

La dona havia observat que a França, Alemanya, Itàlia... les matrícules dels cotxes lluien el distintiu propi de les diferents famílies. Ella s’entusiasmà i va demanar-ho al seu marit, però va tenir la mala sort de trobar-lo molt atrafegat jugant a paddle. “Ara no puc perdre el temps parlant de xapes!”, va respondre ell amb el seu tradicional to despectiu i arrogant.

L’economia familiar era molt curiosa. La dona, amb el seu pròsper negoci, era qui més guanyava de la família. A final de mes, tant ella com els germans del marit havien de passar a aquest els diners ingressats per a que els administrés. Sabut que qui remena les cireres es queda amb la millor part, el marit i els seus germans sempre obtenien molt més recursos que l’esposa, tot i que ella era qui més hi contribuïa individualment. I si ella deia que aquest repartiment era injust ell li responia que el discurs reivindicatiu estava passat de moda; a més la titllava d’egoista i lladre.

Es diu que un dia ella va voler posar unes escales d’alta velocitat que anessin des del centre de la casa a la seva habitació (talment com havia fet ell). Com estava estipulat, anà a pidolar al marit. Aquest li va dir que, a títol excepcional, li donaria els diners però només per a que les escales arribessin al passadís. Ella argumentà que el seu negoci rutllaria millor i en conseqüència beneficiaria l’economia de tota la família si les escales arribessin fins a la habitació. “Si així ho vols, posa-hi els diners”, exclamà irritat el marit. “Però com vols que les pagui jo si tu et quedes amb els meus ingressos?”, respongué impotent la dona.

Un dia, un dels germans decidí plantar síndries en una terra desèrtica. En veure que les síndries no creixien perquè, evidentment, necessitaven aigua presentà la seva queixa formal. En comptes de recriminar-li la seva absurda iniciativa, el marit s’embarcà en una inversió faraònica per transvasar aigua de les terres de l’esposa a les del germà d’ell. “Mira nena, si votes a favor et donarem les gràcies; si votes en contra et quedaràs sense el compliment i el transvàs es farà igual”, va vociferar veient que la dona es negava a acceptar el xantatge.

La fi de la història encara no es coneix. Durant molt de temps, la parella es va haver de suportar, malgrat l’evident falta d’amor, perquè el divorci pacífic no era permès per la ‘democràcia’ instaurada per la família d’ell. La dona, que detesta l’ús de la força, no volia independitzar-se violentment. El segle XXI ha de portar el consens entre els éssers humans disposant que les possessions i i les fronteres les han de dibuixar els homes i les dones des de la llibertat més absoluta i no com s’ha fet tradicionalment amb la força de les armes i el dret de conquesta (tot i que el molt il.lús marit estigui convençut del contrari).

Però, la veritat sigui dita. No només ell era el culpable d’aquella infeliç relació. El seu sadisme es complementava amb el massoquisme d’ella. Ella sentia una massoquista atracció pel poder d’ell i el concepte metafísic d’aquell matrimoni. Malgrat tot, diuen que al final d’una festa celebrada a casa de la parella, un convidat s’acomiadà de l’anfitriona dient-li: “Voldria dir-li adéu al seu marit”. Ella, assentint, es va posar a riure i digué: “Jo també!”.

(L'Escalenc- 2002)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA