El juliol de 2009 va fer 100 anys de la Setmana Tràgica i de l’afusellament del pedagog llibertari i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia. La guerra al Marroc va ser la causa immediata de la setmana de la revolta popular antibel·licista i anticlerical a Barcelona i, en igual o menor mesura, a molts indrets de Catalunya coneguda amb el nom de Setmana Tràgica. A l’Escala, però, els aldarulls van ser de baixa intensitat, segons es desprèn de les actes dels plens consistorials, la memòria popular i el relat que va deixar escrit Joan Ballesta Calafat.
Centenars de soldats embarcats amb destí al Marroc; molts d’ells hi trobarien la mort. No ho tenim documentat, però segurament hi havia algun recluta escalenc dins aquest contingent. (Foto: Centro de Estudios Históricos).
El desastre de Cuba i les Filipines va fer que Espanya aspirés a l’inici del segle XX a reconstruir un imperi colonial al Marroc per competir en la cursa imperialista de les potències europees malgrat la crisi interna que fuetejava el país. Bancs privats i públics, empresaris bascos i catalans i els cercles financers madrilenys van pressionar el govern per expansionar-se colonialment al Marroc i poder explotar per unes societats privades les mines de ferro de les muntanyes del Rif.
La mobilització de reservistes amb destí al Rif, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla, fou també molt mal vista per les classes populars perquè els reservistes acabaven de fer el servei militar i en la seva majoria ja eren pares de família; també perquè les classes benestants podien quedar exemptes del reclutament pagant 6.000 rals (el sou d'un obrer era de 10 a 20 rals al dia); era un impost de sang per als pobres i un impost de diners per als rics. Llavors s’havia fet cèlebre aquest romanç: “Per quin motiu a la quinta / tot lo jovén feu anà (...) / Pares y mares de Espanya / Que teniu los fills per casà / Mireu que ab cuatre cent duros / Lo fill podreu llibertà / Veneu cuan tingueu a casa / Sense que us quedi un llansol...”.
Els mesos de gener i febrer s’havia desenvolupat a l’Escala el procés de reclutament de mossos per a l’exèrcit que esdevenia un ritual any rere any. L’11 de gener va tenir lloc l’acta d’allistament amb la presència dels mossos i familiars i sota l’observança de l’alcalde Joan Hugas Pascual i els convidats regidor síndic Artur Callol Callol, el rector adjunt Salvador Rovira i el jutge municipal Martí Puig Sais. Altra gent també en fou testimoni, ja que dies abans s’havia fet un pregó “convocando a los interesados que quisiereon presenciar la formación del alistamiento de los mozos (…)”.
Consultats a l’Arxiu Històric de Girona els expedients de quintos “Reemplazo de 1909” corresponents a l’Ajuntament de l’Escala, aquell any 1909 entraren a les llistes de reclutament trenta-cinc mossos amb residència a la població; trenta-tres hi eren nascuts i dos més hi havien anat a viure. Dels trenta-cinc nois nascuts el 1888 onze eren ja difunts, set estaven inscrits en la indústria de pesca i navegació (segons informe de la Comandància Militar de Marina de Barcelona) i cinc estaven allistats en altres localitats, circumstàncies que van propiciar que els mossos sortejables fossin només dotze.
Els difunts eren Josep Terradas Garriga, Pere Teixidor Callol, Joan Barris Arbusí, Dodemiro Hernández Villacampa, Rafel Figueras Behí, Miquel Lleonart Artigas, Martí Pujol Alsina, Pere Romaguera Isern, Marc Colomeda Ramis, Pere Ribot Sabadí i Joan Pagès Sureda. Els inscrits en la navegació: Josep Colomeda Garcia, Francesc Andreu Galceran, Pere Brugués Curós, Eugeni Donjó Bofill, Josep Casadevall Tolaguera, Miquel Casadevall Colomeda i Silveri Dubé Sureda. Els allistats en altres localitats: Pere Callol Fornés, Josep Carles Castany, Joaquim Mateu Palau, Joan Català Plaja i Pere Capdevila Verdaguer.
Els nois escalencs aportaven amb el seu treball uns ingressos a l'economia familiar. Que els quintos i sobretot els reservistes fossin destinats al Marroc representava un daltabaix: la família renunciava a una font d'ingressos i el noi corria un clar perill de mort. (Fotografia: Josep Esquirol -AME-).
Als nois i familiars se’ls havia anunciat, a través d’un ban, la data del sorteig vuit dies abans. L’acta d’allistament va començar a les set del matí amb la presència de tots els convocats. El sorteig es realitzà el 31 de gener, prèvia constatació que dos d’ells s’havien de considerar inútils, introduint en urnes separades els noms dels quintos i els números que dos menors de deu anys, la identitat dels quals es desconeix, anaven extraient. La quota era inicialment de cinc i dels deu mossos aptes els cinc primers sortejats esdevenien soldats. Cada cop que s’anunciava un soldat les mares ploraven, perquè aquells dies havia tingut lloc al Rif els primers enfrontaments armats que no presagiaven res de bo.
L’Escala de 1909 tenia a l’entorn de 2.500 habitants i l’ocupació laboral majoritària eren les barcades i els sardinals, el conreu de la vinya, els obradors o tallers de cadiraires, boters i barrilers, salaons, espardenyers, modistes, els establiments de restauració com fondes i tavernes. Consultats els llibres d’actes dels plens i la premsa de l’època, aquests són els primers esdeveniments més significatius aquell any a l’Escala: Catalina Andreu va instal·lar al gener un cinematògraf a un local que havia estat de l’associació La Penya amb entrada al carrer Poca Farina (futur cinema Cacauet); Josep Sala Sureda va ser nomenat per l’Audiència “Sr. Jurado que ha de funcionar (…) con expresión de las causas en que ha de entender”; la revista barcelonina La Actualidad publicava l’11 de febrer en portada una fotografia de la punta de Cinc Sous.
L’allistament es va tancar definitivament el 13 de febrer “previa convocatoria al efecto”. Per ordre numèric: Lluís Pujol Masaguer (fill de Josep i Emília; barber), Martí Vicens Paradís (Gerònim i Francesca; fuster), Patrici Simon Llop (Joan i Francesca; músic), Lluís Colomeda Sastre (Josep i Elisa, fuster), Pere Paltré Artigas (Bartolomé i Teresa; boter), Josep Puig Perpiñà (Francesc i Margarida; pagès), Odon Curós Pi (Jaume i Rosa; electricista), Joan Ferrer Albert (Joan i Rosa; espardenyer), Joan Ortonoves Escrivà (Jaume i Teresa; pagès) i Josep Riera Callol (Eudald i Carme; pescador). (Lluís Colomeda Sastre és avi per línia paterna de qui això escriu).
Dos d’ells, com s’ha dit abans, no eren escalencs de naixement: Josep Puig havia nascut a Albons i Joan Ortonoves a Perpinyà. Els dos considerats inútils eren Laureà Callol Masafont (Lluís i Margarida; pescador) i Josep Dubé Pascual (Rafel i Joaquima; espardenyer); el primer patia de sordesa i el segon de coixesa. El Diario de Gerona del dia 16 publicava aquest breu: “El domingo, al darle a su madre uno de los mozos sorteados la noticia de que había salido soldado, sufrió aquella un síncope, teniendo que ser trasladada a su domicilio”.
Amb aquell juliol va arribar a l’Escala un Ajuntament nou que hagué de fer front a l’última setmana del mes. Es van formar quatre comissions amb tres vocals cadascuna. La de Governació amb Joan Alech Maranges (Alcalde-President), Pere Balaguer Sastre i Josep Callol Maranges; la de Foment amb Joan Alech Maranges (Alcalde-President), Jaume Sastre Colomeda i Joan Hugas Pascual; la d’Hisenda amb Josep Callol Maranges (2n tinent d’alcalde), Josep Ballesta Gelada i Joan Bofill Ballester; la d’Escorxadors i Cementiris amb Joan Callol Blanch (1r tinent d’alcalde), Miquel Juhé Mas i Artur Callol Callol. (Jaume Sastre, que també va ser regidor l’anterior legislatura amb Joan Hugas d’alcalde, és besavi per línia materna de qui això escriu).
Anys després del seu afusellament, a l’Escala es va dedicar un carrer (actual Sant Pere) a la memòria del pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia. (Foto: arxiu de l’autor).
Altres fets de 1909 a recordar. Es va produir al febrer un brot epidèmic de verola que provocà alguns morts; es va concedir al maig el premi Fastenrath a Caterina Albert Víctor Català per la novel·la Solitud als Jocs Forals de Barcelona; un centenar de membres del Centre Excursionista de Catalunya van arribar el 20 de juny a bord del vapor Balears per visitar Empúries; el dia 18 de juliol fou nomenat Josep Sagàs Solés sereno del barri de la Font i nou fosser “con el haber anual de cien pesetas”, en substitució de Miquel Vilabrú Salellas; aquell octubre es trobaria a Empúries l’estàtua d’Asklepi (Esculapi). Els mestres llavors a l’Escala eren Lluís Alsina (escola pública masculina), M. Gràcia Amir (pública femenina) i els mestres d’escoles privades Pepet Sureda, Carme Teixidor i Joaquima Centena; els metges eren Rossend Pi Puig i Rafael Juli Sureda, els apotecaris Jaume Forn Ferran i Francesc Guillot Martí, el notari Fermí Pi Pi.
La crispació popular a Barcelona, alimentada per socialistes, anarcosindicalistes, lerrouxistes…, va superar l’acció del comitè de vaga i va culminar amb els aldarulls de la vaga general del dilluns 26. Les esglésies cremades i els carrers tancats amb barricades van espantar la burgesia i el poder establert –església, exèrcit i premsa– fins a convertir Ferrer i Guàrdia en el boc expiatori ideal. Des de Madrid s’havia fet córrer que era una revolta de caire separatista. El Govern del conservador Antonio Maura va desencadenar una forta repressió amb el suport del cap de la Lliga Enric Prat de la Riba. Hi va haver 2.000 processats, 170 exiliats i 5 executats. L’execució de Ferrer i Guàrdia va suscitar una onada de protestes arreu del món i va contribuir a mitificar el personatge. A la República, a l’Escala es va dedicar, com arreu, un carrer a la seva memòria (el carrer Sant Pere).
Ferrer i Guàrdia, nascut el 1859 en una família de pagesos de mentalitat tradicional, aviat es relacionaria amb el republicanisme conspiratiu. En el seu exili de 1886 a París va contactar amb cercles de pedagogs renovadors i amb la francmaçoneria; treballava fent classes de castellà mentre altruistament feia de secretari de l’expresident republicà Ruiz Zorrilla. El 1901 va crear a Barcelona, gràcies a una herència d'una antiga alumna, l’Escola Moderna, una institució educativa que seguia els corrents més avançats de la pedagogia europea, raó per la qual Ferrer aviat seria al punt de mira de les autoritats. Fou absolt el 1907 de complicitat en l’intent de regicidi de Mateu Morral, però no va poder reobrir l’escola, tot i poder seguir dirigint el diari La Huelga General.
A partir del dia 12 de juliol foren cridats els reservistes a instància del Reial Decret del dia 10 d’aquell mes. Ignorem, però, a falta de documentació, si l’Escala va aportar-hi la seva quota. A la demarcació de Figueres, només dos dels sis-cents reservistes cridats van fer acte de presència. El ministre de guerra, el general Arseni Linares, havia ordenat el dia 9 l'expedició d'un cos de 40.000 soldats, trets en la major part entre els reservistes catalans. Linares (que havia estat abans capità general de Catalunya) justificava el fet de recórrer fonamentalment als reservistes catalans pel fet de ser la burgesia barcelonina una de les capdavanteres en la colonització del Rif.
A l’Escala aparegueren el diumenge 25 de juliol pasquins que incitaven el poble a manifestar-se contra l’embarcament de tropes cap al Marroc tot convocant a la vaga general. L’endemà, la població, en no disposar de grans fàbriques, secundà la vaga a petita escala que, llevat de la manifestació i altres incidents menors, prengué un aire absolutament pacífic. Llavors l’Escala estava dominada pels partidaris del Centre Nacionalista Republicà (1906), Solidaritat Catalana (1907), Solidaritat Obrera (1907) i alguns lerrouxistes.
Redactada i signada pel secretari del consistori Gregori Vicens Manegat, l’acta del ple del dia 31 deia així: “En acto seguido se dio cuenta de que el Boletín Oficial que se recibió el día 25 de este mes (…) el ingreso en Caja (de reclutas) de todos los mozos sorteados para el reemplazo de este año, se verificarà mañana en la capital de la zona (…)”. Llavors cada recluta coneixeria la seva destinació, que va portar alguns joves escalencs a terres de la moreria.
Centenars de soldats embarcats amb destí al Marroc; molts d’ells hi trobarien la mort. No ho tenim documentat, però segurament hi havia algun recluta escalenc dins aquest contingent. (Foto: Centro de Estudios Históricos).La mobilització de reservistes amb destí al Rif, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla, fou també molt mal vista per les classes populars perquè els reservistes acabaven de fer el servei militar i en la seva majoria ja eren pares de família; també perquè les classes benestants podien quedar exemptes del reclutament pagant 6.000 rals (el sou d'un obrer era de 10 a 20 rals al dia); era un impost de sang per als pobres i un impost de diners per als rics. Llavors s’havia fet cèlebre aquest romanç: “Per quin motiu a la quinta / tot lo jovén feu anà (...) / Pares y mares de Espanya / Que teniu los fills per casà / Mireu que ab cuatre cent duros / Lo fill podreu llibertà / Veneu cuan tingueu a casa / Sense que us quedi un llansol...”.
Els mesos de gener i febrer s’havia desenvolupat a l’Escala el procés de reclutament de mossos per a l’exèrcit que esdevenia un ritual any rere any. L’11 de gener va tenir lloc l’acta d’allistament amb la presència dels mossos i familiars i sota l’observança de l’alcalde Joan Hugas Pascual i els convidats regidor síndic Artur Callol Callol, el rector adjunt Salvador Rovira i el jutge municipal Martí Puig Sais. Altra gent també en fou testimoni, ja que dies abans s’havia fet un pregó “convocando a los interesados que quisiereon presenciar la formación del alistamiento de los mozos (…)”.
Consultats a l’Arxiu Històric de Girona els expedients de quintos “Reemplazo de 1909” corresponents a l’Ajuntament de l’Escala, aquell any 1909 entraren a les llistes de reclutament trenta-cinc mossos amb residència a la població; trenta-tres hi eren nascuts i dos més hi havien anat a viure. Dels trenta-cinc nois nascuts el 1888 onze eren ja difunts, set estaven inscrits en la indústria de pesca i navegació (segons informe de la Comandància Militar de Marina de Barcelona) i cinc estaven allistats en altres localitats, circumstàncies que van propiciar que els mossos sortejables fossin només dotze.
Els difunts eren Josep Terradas Garriga, Pere Teixidor Callol, Joan Barris Arbusí, Dodemiro Hernández Villacampa, Rafel Figueras Behí, Miquel Lleonart Artigas, Martí Pujol Alsina, Pere Romaguera Isern, Marc Colomeda Ramis, Pere Ribot Sabadí i Joan Pagès Sureda. Els inscrits en la navegació: Josep Colomeda Garcia, Francesc Andreu Galceran, Pere Brugués Curós, Eugeni Donjó Bofill, Josep Casadevall Tolaguera, Miquel Casadevall Colomeda i Silveri Dubé Sureda. Els allistats en altres localitats: Pere Callol Fornés, Josep Carles Castany, Joaquim Mateu Palau, Joan Català Plaja i Pere Capdevila Verdaguer.
Els nois escalencs aportaven amb el seu treball uns ingressos a l'economia familiar. Que els quintos i sobretot els reservistes fossin destinats al Marroc representava un daltabaix: la família renunciava a una font d'ingressos i el noi corria un clar perill de mort. (Fotografia: Josep Esquirol -AME-). L’Escala de 1909 tenia a l’entorn de 2.500 habitants i l’ocupació laboral majoritària eren les barcades i els sardinals, el conreu de la vinya, els obradors o tallers de cadiraires, boters i barrilers, salaons, espardenyers, modistes, els establiments de restauració com fondes i tavernes. Consultats els llibres d’actes dels plens i la premsa de l’època, aquests són els primers esdeveniments més significatius aquell any a l’Escala: Catalina Andreu va instal·lar al gener un cinematògraf a un local que havia estat de l’associació La Penya amb entrada al carrer Poca Farina (futur cinema Cacauet); Josep Sala Sureda va ser nomenat per l’Audiència “Sr. Jurado que ha de funcionar (…) con expresión de las causas en que ha de entender”; la revista barcelonina La Actualidad publicava l’11 de febrer en portada una fotografia de la punta de Cinc Sous.
L’allistament es va tancar definitivament el 13 de febrer “previa convocatoria al efecto”. Per ordre numèric: Lluís Pujol Masaguer (fill de Josep i Emília; barber), Martí Vicens Paradís (Gerònim i Francesca; fuster), Patrici Simon Llop (Joan i Francesca; músic), Lluís Colomeda Sastre (Josep i Elisa, fuster), Pere Paltré Artigas (Bartolomé i Teresa; boter), Josep Puig Perpiñà (Francesc i Margarida; pagès), Odon Curós Pi (Jaume i Rosa; electricista), Joan Ferrer Albert (Joan i Rosa; espardenyer), Joan Ortonoves Escrivà (Jaume i Teresa; pagès) i Josep Riera Callol (Eudald i Carme; pescador). (Lluís Colomeda Sastre és avi per línia paterna de qui això escriu).
Dos d’ells, com s’ha dit abans, no eren escalencs de naixement: Josep Puig havia nascut a Albons i Joan Ortonoves a Perpinyà. Els dos considerats inútils eren Laureà Callol Masafont (Lluís i Margarida; pescador) i Josep Dubé Pascual (Rafel i Joaquima; espardenyer); el primer patia de sordesa i el segon de coixesa. El Diario de Gerona del dia 16 publicava aquest breu: “El domingo, al darle a su madre uno de los mozos sorteados la noticia de que había salido soldado, sufrió aquella un síncope, teniendo que ser trasladada a su domicilio”.
Amb aquell juliol va arribar a l’Escala un Ajuntament nou que hagué de fer front a l’última setmana del mes. Es van formar quatre comissions amb tres vocals cadascuna. La de Governació amb Joan Alech Maranges (Alcalde-President), Pere Balaguer Sastre i Josep Callol Maranges; la de Foment amb Joan Alech Maranges (Alcalde-President), Jaume Sastre Colomeda i Joan Hugas Pascual; la d’Hisenda amb Josep Callol Maranges (2n tinent d’alcalde), Josep Ballesta Gelada i Joan Bofill Ballester; la d’Escorxadors i Cementiris amb Joan Callol Blanch (1r tinent d’alcalde), Miquel Juhé Mas i Artur Callol Callol. (Jaume Sastre, que també va ser regidor l’anterior legislatura amb Joan Hugas d’alcalde, és besavi per línia materna de qui això escriu).
Anys després del seu afusellament, a l’Escala es va dedicar un carrer (actual Sant Pere) a la memòria del pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia. (Foto: arxiu de l’autor).La crispació popular a Barcelona, alimentada per socialistes, anarcosindicalistes, lerrouxistes…, va superar l’acció del comitè de vaga i va culminar amb els aldarulls de la vaga general del dilluns 26. Les esglésies cremades i els carrers tancats amb barricades van espantar la burgesia i el poder establert –església, exèrcit i premsa– fins a convertir Ferrer i Guàrdia en el boc expiatori ideal. Des de Madrid s’havia fet córrer que era una revolta de caire separatista. El Govern del conservador Antonio Maura va desencadenar una forta repressió amb el suport del cap de la Lliga Enric Prat de la Riba. Hi va haver 2.000 processats, 170 exiliats i 5 executats. L’execució de Ferrer i Guàrdia va suscitar una onada de protestes arreu del món i va contribuir a mitificar el personatge. A la República, a l’Escala es va dedicar, com arreu, un carrer a la seva memòria (el carrer Sant Pere).
Ferrer i Guàrdia, nascut el 1859 en una família de pagesos de mentalitat tradicional, aviat es relacionaria amb el republicanisme conspiratiu. En el seu exili de 1886 a París va contactar amb cercles de pedagogs renovadors i amb la francmaçoneria; treballava fent classes de castellà mentre altruistament feia de secretari de l’expresident republicà Ruiz Zorrilla. El 1901 va crear a Barcelona, gràcies a una herència d'una antiga alumna, l’Escola Moderna, una institució educativa que seguia els corrents més avançats de la pedagogia europea, raó per la qual Ferrer aviat seria al punt de mira de les autoritats. Fou absolt el 1907 de complicitat en l’intent de regicidi de Mateu Morral, però no va poder reobrir l’escola, tot i poder seguir dirigint el diari La Huelga General.
A partir del dia 12 de juliol foren cridats els reservistes a instància del Reial Decret del dia 10 d’aquell mes. Ignorem, però, a falta de documentació, si l’Escala va aportar-hi la seva quota. A la demarcació de Figueres, només dos dels sis-cents reservistes cridats van fer acte de presència. El ministre de guerra, el general Arseni Linares, havia ordenat el dia 9 l'expedició d'un cos de 40.000 soldats, trets en la major part entre els reservistes catalans. Linares (que havia estat abans capità general de Catalunya) justificava el fet de recórrer fonamentalment als reservistes catalans pel fet de ser la burgesia barcelonina una de les capdavanteres en la colonització del Rif.
A l’Escala aparegueren el diumenge 25 de juliol pasquins que incitaven el poble a manifestar-se contra l’embarcament de tropes cap al Marroc tot convocant a la vaga general. L’endemà, la població, en no disposar de grans fàbriques, secundà la vaga a petita escala que, llevat de la manifestació i altres incidents menors, prengué un aire absolutament pacífic. Llavors l’Escala estava dominada pels partidaris del Centre Nacionalista Republicà (1906), Solidaritat Catalana (1907), Solidaritat Obrera (1907) i alguns lerrouxistes.
Redactada i signada pel secretari del consistori Gregori Vicens Manegat, l’acta del ple del dia 31 deia així: “En acto seguido se dio cuenta de que el Boletín Oficial que se recibió el día 25 de este mes (…) el ingreso en Caja (de reclutas) de todos los mozos sorteados para el reemplazo de este año, se verificarà mañana en la capital de la zona (…)”. Llavors cada recluta coneixeria la seva destinació, que va portar alguns joves escalencs a terres de la moreria.
(L'Escalenc-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada