Walter Benjamin va ser el més destacat escriptor i pensador de la seva generació
Benjamin era baixet i portava ulleres i bigoti. La seva obra filosòfica, atípica i inclassificable, recollida al Benjamin-Archiv de Frankfurt, consisteix segons diu el també filòsof J. Ferrater Mora (1912-1991) en una 'atmosfera' més que no pas en un sistema d'idees. D'ideologia marxista, era de tarannà melancòlic i polèmic. Havia estat pròxim a l'Escola de Frankfurt, corrent filosòfic nascut a Alemanya el 1923, tot i que no hi estava adscrit.
Exiliat a París des de 1933 procedent d'Alemanya es negà a acompanyar els altres frankfurtians al seu exili d'EUA en iniciar-se la II Guerra Mundial, però en ser envaïda França per l'exèrcit del III Reich fou internat en un camp per a pròfugs alemanys. De nou en llibertat, un embarcament fallit a Marsella el féu marxar cap a la frontera francoespanyola amb un salconduit sota el braç per agafar el tren que l'havia de portar a Lisboa d'on emigraria als EUA. Benjamin fugia dels nazis però alhora de la societat que l'envoltava i, més tard, també fugiria d'ell mateix.
L'arribada del filòsof a Portbou va estar envoltada d'un misteri absolut, com també ho va ser la seva mort, atapeïda de contrasentits. El dia 26, com que el règim de Vichy no concedia permisos de sortida de França als ciutadans alemanys, va decidir creuar clandestinament els Pirineus. Amb l'ajut de l'alcalde socialista de Banyuls Azéme i guiat per Lisa Frittko i acompanyat per Henry Gurland i el seu fill Joseph iniciaren la pujada fins contactar amb Benjamin que havia passat la nit anterior al ras esperant-los després del simulacre realitzat la vigília. Benjamin havia contactat amb Fittko el dia 25 a Portvendres; Fittko era una antifeixista apàtrida, una agitadora i propagandista austro-húngara.
Al cim del recorregut van coincidir amb altres tres fugitius encapçalats per Carina Birman. Després d'una duríssima caminada des de Banyuls de la Marenda arribaven a les sis de la tarda del dimecres 26 a Portbou després de burlar la vigilància dels perillosos “gardes mobiles” francoalemanys i seguir la 'ruta Lister', una dels camins ancestrals de les Alberes. Només mesos abans, aquestes muntanyes havien estat també testimoni primer dels bombardeigs i el setge de les tropes franquistes i més tard del pas al costat francès de milers de republicans.
Benjamin, llavors amb quaranta-vuit anys, va arribar extenuat i amb la seva maleta amb valuosos manuscrits. Tenia problemes de cor i combatia la seva malaltia amb morfina; també tenia un còlit en beure aigua estancada durant la travessa. A Portbou la polícia espanyola en col·laboració amb la Gestapo els barrà el pas en constar com a “sans nationalité” (apàtrides) i els manà tornar a França a l'endemà. Tres polícies els condueixen a la Fonda França -després Hotel Internacional- desesperançats; allí ell tindria una habitació individual.
Portbou encara oferia el setembre de 1940 un paisatge desolador amb les restes ben visibles de la retirada republicana de febrer de 1939. A l'esquerra de la imatge es pot observar el cementiri arran del penya-segat on es va sepultar Benjamin.
El filòsof havia estat considerat apàtrida pel règim nazi i el salconduit nord-americà fou invalidat. Tenia vint-i-quatre hores per abandonar l'Estat espanyol i tornar a la França ocupada. L'endemà, l'intel·lectual era trobat mort a l'habitació número 4 de la Fonda de França. Segons la tesi més acceptada s'havia suïcidat i segons la versió oficial la causa de la defunció va ser una hemorràgia cerebral, però hi ha qui discrepa i parla d'assassinat. Portbou s'havia convertit per al berlinès en un atzucac, en una via morta. Fou l'últim viatge d'un neuròtic viatger, d'un exiliat d'ell mateix.
Segons l'historiador Rolf Tiedemann, Henry Gurland, únic testimoni de l'agonia del pensador, va deixar escrit: “Benjamin em confessà que cap a les deu de la nit del dia 26 que havia ingerit gran quantitat de morfina i que jo devia presentar l'assumpte com producte d'una malaltia (...)”. Llavors va perdre el coneixement. Vaig trucar al metge, el doctor Gorgot, que va fer constar derrama cerebral”. La factura de l'hostalage pujava 166,95 pessetes i l'assistència mèdica 75.
Enterrat primer per error al cementiri catòlic de Portbou amb un nom equivocat i després en una fossa comuna, actualment s'ignora on reposen les seves despulles. Suïcidi, malaltia, assassinat... forgen a la coctelera de la memòria col·lectiva el mite, la llegenda. A hores d'ara les darreres hores de la seva vida continuen essent un misteri.
El pintoresc cementiri de Portbou és sovint visitat per alemanys i jueus per retre homenatge al filòsof d'ençà que es col·locà el 1999 un petit monòlit on es creu hi ha la tomba. També, des de 1992, es pot visitar, al costat del cementiri, el monument en record seu i de tots els exiliats d'aquells anys, el Memorial Passagen, ideat per l'israelita Dani Karavan i inspirat en la vida i el pensament de Benjamin. Emprant formes estractes i en íntima relació amb la natura, una escala de metall coberta, a manera de túnel, es precipita cap al buit fins xocar amb una paret de vidre que deixa veure el mar.
CANO, R.: El pasajero Walter Benjamin (2000)
BIRMAN, C.: Through the trapdoor (1986)
FERRATER, J.: Diccionari de filosofia (1979)
FITTKO, L.: Escape through the pyrenees (1985)
TIEDEMANN, R.: La línia de Porbou (1991)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada