L’escalenc Josep Vicens Juli Xaxu (1870-1956) és considerat el compositor capdavanter del populisme sardanístic. El músic del poble que escrivia música per al poble. A les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, essent ja una figura consagrada, fou objecte d’un assaig psicològic corresponent a la sèrie “Els nostres compositors. Retrats”, signat per Ernest Albert i Galter, publicat el desembre de 1928 al número 12 de “La Dansa Més Bella” (1928-1932), portaveu mensual del Foment de la Sardana de Figueres.
Portada del butlletí figuerenc La dansa més bella de desembre de 1928 que conté l'assaig psicològic sobre el compositor escalenc.
«Quan s’ha tombat la cinquantena, un home es fa vell en quatre dies. El Xaxu s’ha fet vell, sense però que volguem dir que d’avui a demà fassi la darrera balançada. És un bon noi i és honrat a carta cabal. Baix, sec, nerviós, eixut, mig corbat, decadent i flemàtic. Una de les coses, al meu entendre, més remarcable del Xaxu és el bigoti. Ara li ha agafat color de cendra i ha comportat deixar-lo crèixer amb una doctrina liberal, a la bona de Déu, sense desemboscar. No hi ha hagut festa ni festeta que el Xaxu no hi hagi fet acte de presència i per a tot arreu ha fet seguir el bigoti. Al mig del cap hi porta una enveja, més grossa que un duro barrat. Xiula molt bé. Tot conversant, menjant o anant a estirar les cames, xiula a mitja veu –un xiulet entre dent i dent, amb sordina–.
Un dia, tot parlant del nostre bon amic En Pere Mercader, ja vàrem dir que L’Escala havia produït un altre personatge per ajudar-lo a escampar sardanes, amb influència marinera, des de la llinda dels cadafalcs majoners. Aquest personatge és el Xaxu. La vibració i la sotragada d’aquestes ones musicals, que han pastat inspiradament En Mercader i el Xaxu, han fet forrolla a l’Empordà. La gent ha donat a Josep Vicens un motiu mariner, substanciós, salobrat i blau: el Xaxu. Tothom hi troba gust en nomenar-lo per aquest motiu de bateig popular, perquè és un motiu eurítmic i que no embafa l’oïda.
El Xaxu ha corregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra. Roda el món i torna al born. Tocava amb l’orquestra de L’Escala; per fer-ho anar tot enrenou va organitzar un cor escalenc i veus-ací que la gent ja canta i es distreu. Quan formava part de l’orquestra, el Xaxu sabia tocar tots els instruments. Era un músic enciclopèdic, i aciençat; allò que s’han diu un home enginyós. A la Platja avui tocava el contrabaix, l’endemà tocava la tenora, al ball compareixia amb el violí, a la processó amb una mà tocava la flauta i amb l’altra portava una atxa.
Al vespre –és un meu pensar– en un cafè clàssic i espès, d’aquest deliciosos cafès de L’Escala, podia molt ben engrescar els companys i cantar tots plegats les peces bilingües d’En Clavé o d’En Bartomeus amb un xivarri descomunal. No hi faltarien “Els Pescadors” i “La donzella de la costa” (...). A casa nostra, a l’Empordà, els cafès mariners varen ésser els cenacles i les càtedres del federalisme. Més tard hi ha arribat Marx, Engels, Proudhon... Conseqüència d’això n’han sortit comunistes, anarquistes i “enfants terribles”. El Xaxu, com a bon músic i empordanès, seria inversemblant i contradictori, si no creguéssiu que anava al cafè. Ens posarem més a to, si diem que ha esquinçat moltes calces de tan freqüentar les cadires de balca dels cafès empordanesos.
Ja fos en una taverna o en una trobada popular Josep Vicens engrescava els companys a cantar tots plegats peces de Ramon Anselm Clavé i de Ramon Bartomeus.
Un fill de l’Empordà que no sàpigui pescar amb botiró i tocar el botet per amanyagar guatlles, no el podeu pas presentar enlloc. El Xaxu pescant amb botiró i tocant el botet s’ha descuidat moltes vegades de fer música, d’entrenar-se i cultivar el geni de la inspiració. Algun bocamoll dirà: perquè era un xic gandul. I bé. Si ell no hagués estat tan mandra, portaria barba d’or, seria rentista, s’afaitaria amb massatges i es faria fer la manicura. Però, ningú podria comprendre i estimar un personatge tan enfarfegat. El Xaxu, amb aquestes andròmines i potingues, seria un Xaxu desconegut i descolorit. El Xaxu, com a bon empordanès, és un home franc, generós, obert, desinteressat. Es treuria el pa de la boca per donar-lo a un afamat (...).
Tanmateix, va deixar-se d’anar a tocar amb l’orquestra. Va plegar. La barberia i la botiga de robes, tot va anar endoina. I l’home, amb un humor envejable, irònic, trapella..., per fer rebentar de riure a un neurastènic deseganyat, va fer el pelegrinatge de viles i llogarrets, amb una guitarra sota el braç, i va donar concerts somniadors i turbulents al capvespre, en el cafè del poble, il.luminat amb llums de carbur, davant d’unes cares atònites. Tocava cançons sentimentals i catalanes, com “Muntanyes del Canigó” i “L’Emigrant” (...). El Xaxu era un bon guitarrista. D’aquella època llunyana –el Xaxu inquiet i castís– podrien sortir-ne unes memòries plenes de suc.
El Xaxu ha fet moltes sardanes. Ha produït amb abundància. Té mèdula musical, perquè és capaç de tocar una sarsuela de memòria. Escrivint moltes vegades rutinàriament –ell s’ha hagut d’escarquillar i aprendre’s els coneixements musicals amb llur pròpia saó– ha tret uns motius excel.lents, melòdics, lluïts...que us donen a entendre que el Xaxu sent la música per intuïció i que sense posseir la polidesa de la sonoritat harmònica hi ha sabut engiponar tota la seva riquesa sentimental i la seva espontaneïtat fecunda. Les sardanes del Xaxu porten un segell admirable: intuïció, sentiment, espontaneïtat. Tenen un fons de compassiva agressivitat, de profunditat estètica. Escriurà a l’atzar, a l’antuvi de llur imaginació inagotable. No és una música xarona i ximple, sinó una música efusiva i transparent. Hi haurà moments que no us en sabreu estar i direu: Toqueu-me una sardana del Xaxu!
Continua escrivint sardanes, a vegades adalerat, les notes escrites amb llapis, illegibles; però ell ja s’ho entèn.Tindrà la jeia de sempre, perquè els caràcters no es venen ni es compren: un caràcter sofert i optimista. Davant d’un entrebanc o d’un entorpiment, el xaxu no s’indigna ni perd el seny, ni s’esbrava amb paraules violentes. En aquest cas, trobant-se a L’Escala, agafava paper de música i llapis, anava a orejar-se per les muntanyes, sovint cap al Pedró, i allà aigualia l’urc de les contrarietats amb unes notes de serena recança que eren les notes amargues que destil.lava el seu cor.
Ha estimat sempre la seva llibertat, la independència personal, irresponsable com l’ocellada. Escolteu! S’examinava una vegada, a Barcelona, per ésser músic amb càrrec oficial. Amb el contrabaix a les mans havia reeïxit de totes les provatures. Però, un nyicris despitat, de sota mà i per fer-li la guitza, va influenciar al tribunal examinador perquè l’amoïnessin tant com poguessin. Al senyor tribunal se li va ocórrer fer-li transportar una peça. Transportar és interpretar una peça musical amb un to diferent del que és escrita. El Xaxu ja n’estava tip i cuit. Engega el tribunal a passeig i els hi aconsella que vagin a aprendre les aigües. I en comptes de tocar la peça que havia de transportar va tocar el pirandó i va deixar el contrabaix i l’arquet allà recolzats en una cadira».
Portada del butlletí figuerenc La dansa més bella de desembre de 1928 que conté l'assaig psicològic sobre el compositor escalenc.«Quan s’ha tombat la cinquantena, un home es fa vell en quatre dies. El Xaxu s’ha fet vell, sense però que volguem dir que d’avui a demà fassi la darrera balançada. És un bon noi i és honrat a carta cabal. Baix, sec, nerviós, eixut, mig corbat, decadent i flemàtic. Una de les coses, al meu entendre, més remarcable del Xaxu és el bigoti. Ara li ha agafat color de cendra i ha comportat deixar-lo crèixer amb una doctrina liberal, a la bona de Déu, sense desemboscar. No hi ha hagut festa ni festeta que el Xaxu no hi hagi fet acte de presència i per a tot arreu ha fet seguir el bigoti. Al mig del cap hi porta una enveja, més grossa que un duro barrat. Xiula molt bé. Tot conversant, menjant o anant a estirar les cames, xiula a mitja veu –un xiulet entre dent i dent, amb sordina–.
Un dia, tot parlant del nostre bon amic En Pere Mercader, ja vàrem dir que L’Escala havia produït un altre personatge per ajudar-lo a escampar sardanes, amb influència marinera, des de la llinda dels cadafalcs majoners. Aquest personatge és el Xaxu. La vibració i la sotragada d’aquestes ones musicals, que han pastat inspiradament En Mercader i el Xaxu, han fet forrolla a l’Empordà. La gent ha donat a Josep Vicens un motiu mariner, substanciós, salobrat i blau: el Xaxu. Tothom hi troba gust en nomenar-lo per aquest motiu de bateig popular, perquè és un motiu eurítmic i que no embafa l’oïda.
El Xaxu ha corregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra. Roda el món i torna al born. Tocava amb l’orquestra de L’Escala; per fer-ho anar tot enrenou va organitzar un cor escalenc i veus-ací que la gent ja canta i es distreu. Quan formava part de l’orquestra, el Xaxu sabia tocar tots els instruments. Era un músic enciclopèdic, i aciençat; allò que s’han diu un home enginyós. A la Platja avui tocava el contrabaix, l’endemà tocava la tenora, al ball compareixia amb el violí, a la processó amb una mà tocava la flauta i amb l’altra portava una atxa.
Al vespre –és un meu pensar– en un cafè clàssic i espès, d’aquest deliciosos cafès de L’Escala, podia molt ben engrescar els companys i cantar tots plegats les peces bilingües d’En Clavé o d’En Bartomeus amb un xivarri descomunal. No hi faltarien “Els Pescadors” i “La donzella de la costa” (...). A casa nostra, a l’Empordà, els cafès mariners varen ésser els cenacles i les càtedres del federalisme. Més tard hi ha arribat Marx, Engels, Proudhon... Conseqüència d’això n’han sortit comunistes, anarquistes i “enfants terribles”. El Xaxu, com a bon músic i empordanès, seria inversemblant i contradictori, si no creguéssiu que anava al cafè. Ens posarem més a to, si diem que ha esquinçat moltes calces de tan freqüentar les cadires de balca dels cafès empordanesos.
Ja fos en una taverna o en una trobada popular Josep Vicens engrescava els companys a cantar tots plegats peces de Ramon Anselm Clavé i de Ramon Bartomeus.Un fill de l’Empordà que no sàpigui pescar amb botiró i tocar el botet per amanyagar guatlles, no el podeu pas presentar enlloc. El Xaxu pescant amb botiró i tocant el botet s’ha descuidat moltes vegades de fer música, d’entrenar-se i cultivar el geni de la inspiració. Algun bocamoll dirà: perquè era un xic gandul. I bé. Si ell no hagués estat tan mandra, portaria barba d’or, seria rentista, s’afaitaria amb massatges i es faria fer la manicura. Però, ningú podria comprendre i estimar un personatge tan enfarfegat. El Xaxu, amb aquestes andròmines i potingues, seria un Xaxu desconegut i descolorit. El Xaxu, com a bon empordanès, és un home franc, generós, obert, desinteressat. Es treuria el pa de la boca per donar-lo a un afamat (...).
Tanmateix, va deixar-se d’anar a tocar amb l’orquestra. Va plegar. La barberia i la botiga de robes, tot va anar endoina. I l’home, amb un humor envejable, irònic, trapella..., per fer rebentar de riure a un neurastènic deseganyat, va fer el pelegrinatge de viles i llogarrets, amb una guitarra sota el braç, i va donar concerts somniadors i turbulents al capvespre, en el cafè del poble, il.luminat amb llums de carbur, davant d’unes cares atònites. Tocava cançons sentimentals i catalanes, com “Muntanyes del Canigó” i “L’Emigrant” (...). El Xaxu era un bon guitarrista. D’aquella època llunyana –el Xaxu inquiet i castís– podrien sortir-ne unes memòries plenes de suc.
El Xaxu ha fet moltes sardanes. Ha produït amb abundància. Té mèdula musical, perquè és capaç de tocar una sarsuela de memòria. Escrivint moltes vegades rutinàriament –ell s’ha hagut d’escarquillar i aprendre’s els coneixements musicals amb llur pròpia saó– ha tret uns motius excel.lents, melòdics, lluïts...que us donen a entendre que el Xaxu sent la música per intuïció i que sense posseir la polidesa de la sonoritat harmònica hi ha sabut engiponar tota la seva riquesa sentimental i la seva espontaneïtat fecunda. Les sardanes del Xaxu porten un segell admirable: intuïció, sentiment, espontaneïtat. Tenen un fons de compassiva agressivitat, de profunditat estètica. Escriurà a l’atzar, a l’antuvi de llur imaginació inagotable. No és una música xarona i ximple, sinó una música efusiva i transparent. Hi haurà moments que no us en sabreu estar i direu: Toqueu-me una sardana del Xaxu!
Continua escrivint sardanes, a vegades adalerat, les notes escrites amb llapis, illegibles; però ell ja s’ho entèn.Tindrà la jeia de sempre, perquè els caràcters no es venen ni es compren: un caràcter sofert i optimista. Davant d’un entrebanc o d’un entorpiment, el xaxu no s’indigna ni perd el seny, ni s’esbrava amb paraules violentes. En aquest cas, trobant-se a L’Escala, agafava paper de música i llapis, anava a orejar-se per les muntanyes, sovint cap al Pedró, i allà aigualia l’urc de les contrarietats amb unes notes de serena recança que eren les notes amargues que destil.lava el seu cor.
Ha estimat sempre la seva llibertat, la independència personal, irresponsable com l’ocellada. Escolteu! S’examinava una vegada, a Barcelona, per ésser músic amb càrrec oficial. Amb el contrabaix a les mans havia reeïxit de totes les provatures. Però, un nyicris despitat, de sota mà i per fer-li la guitza, va influenciar al tribunal examinador perquè l’amoïnessin tant com poguessin. Al senyor tribunal se li va ocórrer fer-li transportar una peça. Transportar és interpretar una peça musical amb un to diferent del que és escrita. El Xaxu ja n’estava tip i cuit. Engega el tribunal a passeig i els hi aconsella que vagin a aprendre les aigües. I en comptes de tocar la peça que havia de transportar va tocar el pirandó i va deixar el contrabaix i l’arquet allà recolzats en una cadira».
(L'Escalenc-...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada