A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• L'Escala en el magnicidi d'Eduardo Dato

A la memòria de Manel Vilà López

A l'Escala, durant la crisi de la Restauració (1919-1923), es convocaren vagues reivindicatives, explosionaren artefactes i es produïren disturbis. Era el temps del pistolerisme a Barcelona: el pistolerisme blanc va matar més de 200 sindicalistes de la CNT i la rèplica anarcosindicalista 20 entre la Patronal. A l'Escala la notícia del triomf bolxevic a Rússia de 1917 i la victòria aliada a la I Guerra Mundial el 1918 havien estat festejats entusiastament fins al punt que s'havia creat un brou de cultiu que féu arrelar en els joves més combatius que es movien a l'entorn de la CNT un forta convicció ideològica.


Aquest és l’estat que presentava el vehicle després de l’atemptat. Catorze de les més de vint bales disparades van impactar a la part posterior del vehicle on seia el president Dato; tres d’elles el van ferir mortalment.

El gener de 1921, Ramon Archs Serra (1887-1921), responsable dels grups de defensa confederal de la CNT, va decidir amb el 'grup del Metall' atemptar a Madrid contra el president del govern Eduardo Dato Iradier (1856-1921) per haver donat carta blanca al governador de Barcelona Martínez Anido. L'escamot estava format per Pere Mateu Cusidó (1898-1982), Ramon Casanellas Lluch (1897-1933), Lluís Nicolau Fort (1887-1039) i un quart que se'n va desdir. El 8 de març, els cenetistes, des d'una moto sidecar i armats amb tres pistoles, disparaven mortalment contra Dato.

Mateu seria detingut a Madrid i Casanellas havia sortit cap a la URSS. Lluís Nicolau i la seva companya Llúcia Forns (a) Joaquina Carlota, un cop escapats de Madrid, van ser amagats a Barcelona per Amor Archs (germana de Ramon Archs) i Lluïsa Padrós, ambdues amigues de Llúcia i membres dels grups de defensa, a casa de la primera. Després decidiren traslladar-les a l'Escala perquè aquí hi vivia Tonet Puig (1886-1960), amb qui s’havien relacionat anys abans a Barcelona, i perquè la població comptava amb un nucli organitzat de tendència àcrata i tenia tradició històrica de pas clandestí de fugitius camí de l'exili a terres franceses.

Segons el cenetista i faista Josep Peirats Valls (1908-1989), va ser el grup autònom d'acció conegut com 'els carboners de Calonge' (treballaven i feien vida a les Gavarres i solien desplaçar-se fins a Barcelona a replicar el pistolerisme blanc) qui des de Badalona i amb el tren de la costa van custodiar els fugitius fins a Blanes on els lliurarien a Francesc Isgleas Piernau (a) Panxo (1893-1977). Isgleas, nat a Sant Feliu de Guixols, havia de ser nomenat aquell maig membre del Comitè Regional de la CNT i durant la guerra conseller de Defensa de la Generalitat.

Isgleas havia explicat el juliol de 1974 a l'escalenc Miquel Dídac Piñero Costa a Suresnes (departament de Nanterre; prop de París) que fou ell qui des de Blanes els havia acompanyat un dia d'abril amb un cotxe de línia fins a Girona. Allí enllaçarien a la Porta de França amb una tartana que els traslladaria a l'Escala. Arribats a l'Escala lliuraria la parella, prèvia una contrasenya, a una vaileta que els esperava a l'administració dels cotxes de línia. Aquesta era Maria Callol Pascual (1910-1974) de can Maurici. Va ser ella qui va explicar l'estiu convuls de 1936 a la seva veïna i amiga Miquela Torres Bofill (1905-2004), àvia de M.D. Piñero, la seva participació en el cas Dato.

Maria els anà a recollir, sota l'observància de la seva mare Siseta Pascual, a l'administració de la placeta del Peix com a membre de la xarxa d'evasió però desconeixent la identitat dels arribats i el mòbil de la fugida. Els va portar cap als llavors estenedors a tocar el carrer Codolar i els va introduir a una casa vella propietat d'una dona d'edat molt avançada segurament familiar de Maria Pascual, àvia dels cosins germans Maria Callol i Batista Guillot. Miquela deia que la nit que hi havia moviment a aquella casa aquella dona vella anava a pernoctar a can Maurici.


Nicolau i la seva companya van ser portats fins a Portvendres des de l’escar d’en Bigarós. D’esquerra a dreta, els protagonistes: el president Dato i el magnicida Nicolau; Maria Callol i Batista Guillot, els dos membres de la xarxa d’evasió; Joan Sastre i Tonet Puig, el pescador i l’acompayant.

Aquesta casa servia de base d'operacions a Batista Guillot Pascual (1895-1966), llavors de tendència àcrata, tant per al pas clandestí de fugitius com per les necessitats del contraban; Batista feia els anys 20 contraban sobretot de tabac, seguint la petjada del seu pare Martí Guillot Bofill 'Martinet' (1865-1953). Durant la campanya de la Canadenca i les vuit hores, l'any 1919, Batista va repartir fulls reivindicatius per tallers i obradors escalencs. Ramon Guillot Salart, fill de Batista, em comenta que acabant-se el 1939 el seu pare, un cop tornat d'un breu exili, va tenir amagat uns dies a casa seva Francesc Maynou, membre del Comitè Central del POUM, fins que la pressió dels falangistes escalencs aconsellaren que fugis cap a França.

El dia i mig que van romandre amagats aquí Lluís i Llúcia els van passar entre el més estricte secretisme. A l'endemà al dematí un bot els estava esperant a l'escar d'en Bigarós (on encara hi ha restes d'on acabava la muralla carlina) des d'on salparen en direcció a Portvendres. El bot era remat pel pescador Joan Sastre Martinoy 'Pebres' (1890-1977), qui mesos després també passaria a través de l'Albera Andreu Nin acusat d'encobrir els magnicides en ser llavors secretari general de la CNT, i els acompanyaven Tonet Puig i la seva filla Pepita (a) Harmonia. Des de la localitat nord-catalana la parella es traslladà a Alemanya on es refugiaren.

Nicolau va ser detingut en companyia de Llúcia Forns el setembre de 1921 a Berlín i extradit un mes després a Madrid amb la condició de no ser executat i Casanellas va ser declarat en rebeldia en haver-se refugiat a Rússia. La vista de la causa contra contra Mateu i Nicolau es va celebrar a Madrid l'octubre de 1923 tot just iniciada la dictadura de Primo de Rivera i foren comdemnats a mort. Però el gener de 1924 se'ls commutà la pena per cadena perpètua i finalment foren indultats amb l'adveniment de la II República.

Els tres magnicides van tenir sort dispar: Casanellas patiria un sospitós accident mortal de trànsit el 1933; Nicolau moriria afusellat, en ple èxode republicà, per les tropes franquistes el 2 de febrer de1939 amb altres emboscats a les Heures de la Quar (Berguedà); i Mateu va viure fins la seva mort, el 1982, prop de Tolosa i de la seva gran amiga Federica Montseny.

AISA, Manel: "L'efervecència social dels anys 20", A.E.P. (1998).
CABRUJA, A.: Homes de la meva terra (1987).
IÑIGUEZ, M.: Historical Encyclopaedia of Spanish Anarchism (2001).
PEIRATS, J.: La CNT en la revolución española" (1952-1953),
VILÀ, M.: "Els anarquistes de l'Escala abans de la dictadura de Primo de Rivera", Festa Major (1992).
Informació oral de Miquela Torres facilitada pel seu nét M.D. Piñero.


(L'Escalenc, 2008)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA