Josep Vicenc Juli Xaxu va néixer el 14 de gener de l’any 1870, durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874) i en un ambient amarat de republicanisme; l’any anterior, el 1869, la força federal va quedar ben patent en les eleccions a la circumscripció de Girona. La filantropia i el lliurepensament van agafar aquells anys una forta embranzida.
Era corrent veure Josep Vicens, de nou a l’Escala després de l’exili, amb un posat meditatiu, abatut, derrotat. Va viure els últims anys de la seva vida resignat i refugiat en la composició de sardanes.
En temps de recuperació de la memòria històrica obrera i popular cal dignificar la memòria sociopolítica de Josep Vicens. “Aquest home de poble i dedicat al poble va donar suport al moviment social llibertari vers una societat solidària igualitària i autogestionària (que el lingüista, filòsof i analista polític Noam Chomsky considera l'esdeveniment més extraordinari de la història mundial), un compromís que va portar aquest músic escalenc a l'exili el febrer de 1939 (…)”, van escriure el 2006 a quatre mans, en ocasió del cinquantenari de la seva mort, l’amic Miquel Dídac Piñero Costa i el ja difunt artista Quico Rivas a la pàgina web elsud.org.
Els cafès i tavernes van ser les càtedres del federalisme a l’Escala. Més tard hi van arribar Marx, Engels, Proudhon, Bakunin, Kropotkin… que en germinar van fer sortir comunistes, anarquistes i “enfants terribles”. El Xaxu devia esquinçar moltes calces de tant escalfar les cadires de balca dels cafès escalencs i empordanesos. Ell n’era un assidu habitual; tant podia improvisar una cantada popular com filosofar sobre el bé i el mal. Aquí va aprendre que calia un canvi social per aconseguir una societat més lliure i més justa.
Josep Vicens tenia la barberia al Sòl d’en Saguer –avui plaça Víctor Català– (veieu “Josep Vicens i Juli, Xaxu”, de Lluís Albert, opuscle editat el 1978). Les barberies d’inici del segle XX eren cenacles d’idees avançades i de conspiració. Les barberies de l’Escala, com els ateneus, els cafès, les tavernes i els centres recreatius, eren espais de gran efervescència que oferien una clara mostra de la vitalitat escalenca. Republicans, teòsofs, anarquistes, espiritistes, esperantistes, maçons… hi coincidien i hi discutien.
En paraules de M. D. Piñero: “Sembla que el Xaxu, com va fer Francesc Ferrer i Guàrdia, abandonà el Partit Republicà Progresista i es va integrar a Unió Republicana liderada per Manuel Ruiz Zorrilla. Es va acostar al sindicalisme revolucionari francès i va acabar en l'anarquisme social”. És prou sabut que el Xaxu havia tingut penjada a la seva barberia una fotografia de Ruiz Zorrilla.
La barberia del Xaxu, com les dels també anarquistes Lluís Pujol Muchu i Antoni Puig Tonet (ambdues al carrer Enric Serra), va servir de germen de moltes activitats polítiques i sindicalistes, i de tapadora en èpoques convulses i de clandestinitat. A la barberia del Xaxu, com a les dels seus companys Pujol i Puig, hom es cultivava políticament: sempre hi havia qui dissertava, polemitzava i llegia la revista lliurepensadora i maçònica La Luz i els setmanaris satírics i anticlericals La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa.
A Malgrat, segons el dirigent anarcosindicalista Josep Esgleas Jaume Germinal Esgleas (1903-1981), fill adoptiu d’aquesta població del Maresme i company de la primera ministra europea Frederica Montseny (veieu “L’anarcosindicalisme a examen: Germinal Esgleas”, de Jordi Amat –1996–), el Xaxu estava plenament integrat en el moviment llibertari local; Josep Vicens s’havia traslladat el 1921 a viure amb la família a Malgrat i el 1933 deixaria aquesta població per instal·lar-se a Girona. Durant la guerra el Xaxu es va destacar com a músic fent tasques de suport i solidaritat amb els que lluitaven al front, igual que altres músics que per edat, com el també escalenc Martí Albert Galceran, no podien combatre. Acabada la guerra s’exiliaria a França (veieu “Josep Vicens i Juli, l’Avi Xaxu”, de Jordi Gallegos, als FHL núm. 92 de 2007).
L'avi Xaxu va ser enterrat al vell cementiri de la població enmig d'un profunda manifestació de dol popular tal com la petjada discreta i honesta que aquest lliurepensador havia deixat en vida.
El 1941, a la tornada de l’exili, va fer una breu estada a Girona on es va relacionar clandestinament amb la CNT de la ciutat i de la veïna Salt; aquestes dades, recollides per M. D. Piñero, provenen de la seva filla Carme Vicens Mornau (1907-1979), que va morir anarquista, igual que el seu pare i el seu fill Joan Vicens Mornau (1928-1994), qui tenia una bona biblioteca d’anarquisme social, especialment llibres en francès adquirits a Bèlgica. El Xaxu, mesos després, aniria a la seva població natal i s’instal·laria, amb la seva filla i el seu nét, al número 1 del carrer de l’Església (davant el restaurant Roser).
Segons havia explicat Rafel Torres Bofill (alcalde de l’Escala el 1936 que va derivar d'ERC cap a l'anarquisme social de CNT-FAI), es va trobar durant l’exili a Perpinyà amb el Xaxu i família a qui va recomanar de tornar a Catalunya, ja que no havia tingut càrrecs polítics i atesa la seva edat i el seu prestigi popular podia trobar suports entre el règim franquista que evitarien possibles denúncies i repressàlies. El preu a pagar per aquest lliurepensador va ser, tanmateix, que es va veure obligat a participar en algun acte religiós i va ser enterrat segons el ritu catòlic.
La seva vida, llavors, seria extremadament anodina i abocada als records. L’exili i l’esfondrament del seu ideal havien doblegat el seu esperit. Aquells anys de postguerra eren a l’Escala temps de pensament únic i consignes falangistes; temps d’autoritats amb uniforme militar i eclesiàstic; temps de prohibició de la llengua i espanyolització de la terra; temps d’exili o repressió per a companys que com ell havien perseguit el somni republicà; temps de penúria en el sentit més ampli.
Era corrent veure’l caminar solitari amb el caliquenyo a la boca amb un posat meditatiu, abatut, derrotat. Va viure els últims anys de la seva vida resignat i refugiat en la composició de sardanes. Josep Pla va dir d'ell a Llagosta i pollastre (1952): “Aquest vell músic, pobre i derrotat, gran persona i generós amic, naufragat en els sorrals del golf de Roses, amb les seves cabelleres de color de cendra, el seu vestit funerari i la seva polidesa cadavèrica, ha escrit les sardanes més violentes, més ferotges, més eficients (...)”.
El Xaxu va deixar el món dels vius el dijous 19 d’abril de 1956. Feia dos mesos que l’Escala havia estat objecte de l’onada de fred que ha passat a la història com l’”Any de la Fred”. La seva defunció va suscitar una gran manifestació de dol popular; havia mort un racionalista, llibertari, filantrop, idealista, lliurepensador. Deixeu-me dir, a títol anecdòtic, segons recorda Josep Colomeda Flaqué, pare de qui això escriu i en aquell temps fuster-funerari que ja proporcionava llavors en exclusiva els fèretres mortuoris a la població, que atès que l’estretor de l’escala de cals Vicens impossibilitava el pas del bagul es va haver de baixar el difunt, amb el consentiment de la família, sobre les espatlles d’un encaixador que encara avui ho recorda amb un somriure als llavis.
L’enterrament de l’Avi Xaxu, segons té anotat Josep Colomeda, va costar a la seva família 1.670 pessetes (aplicat el 2,70% dels impostos I.T.E. i A.P.) si sumem 550 ptes. del bagul (el número 2 del catàleg), 205 del cotxe fúnebre, 225 dels sepulturers, 93,75 de diligències, 112,50 del paleta, 112,50 del campaner, 37,50 d’avisar el veïnat, 41,25 del registre civil i 292,50 del capellà. Aquestes van ser, a tall de curiositat, les defuncions anteriors i posteriors a la de Josep Vicens: Marcel Vilabrú (9 abril) i Silveri Dubé (12 abril) i Joan Ferrer “Anguilaire” (9 maig) i Martí Oliveras (28 maig).
Josep Vicens, autor de les memorables sardanes Bona festa i Carícies, va ser un home bo que va creure que a través de la cultura i la música es podia treballar a la recerca de la harmonia universal, un home bo que va creure en ideals igualitaristes de fraternitat i justícia social, en la bondat de l’home i les coses.
Era corrent veure Josep Vicens, de nou a l’Escala després de l’exili, amb un posat meditatiu, abatut, derrotat. Va viure els últims anys de la seva vida resignat i refugiat en la composició de sardanes.Els cafès i tavernes van ser les càtedres del federalisme a l’Escala. Més tard hi van arribar Marx, Engels, Proudhon, Bakunin, Kropotkin… que en germinar van fer sortir comunistes, anarquistes i “enfants terribles”. El Xaxu devia esquinçar moltes calces de tant escalfar les cadires de balca dels cafès escalencs i empordanesos. Ell n’era un assidu habitual; tant podia improvisar una cantada popular com filosofar sobre el bé i el mal. Aquí va aprendre que calia un canvi social per aconseguir una societat més lliure i més justa.
Josep Vicens tenia la barberia al Sòl d’en Saguer –avui plaça Víctor Català– (veieu “Josep Vicens i Juli, Xaxu”, de Lluís Albert, opuscle editat el 1978). Les barberies d’inici del segle XX eren cenacles d’idees avançades i de conspiració. Les barberies de l’Escala, com els ateneus, els cafès, les tavernes i els centres recreatius, eren espais de gran efervescència que oferien una clara mostra de la vitalitat escalenca. Republicans, teòsofs, anarquistes, espiritistes, esperantistes, maçons… hi coincidien i hi discutien.
En paraules de M. D. Piñero: “Sembla que el Xaxu, com va fer Francesc Ferrer i Guàrdia, abandonà el Partit Republicà Progresista i es va integrar a Unió Republicana liderada per Manuel Ruiz Zorrilla. Es va acostar al sindicalisme revolucionari francès i va acabar en l'anarquisme social”. És prou sabut que el Xaxu havia tingut penjada a la seva barberia una fotografia de Ruiz Zorrilla.
La barberia del Xaxu, com les dels també anarquistes Lluís Pujol Muchu i Antoni Puig Tonet (ambdues al carrer Enric Serra), va servir de germen de moltes activitats polítiques i sindicalistes, i de tapadora en èpoques convulses i de clandestinitat. A la barberia del Xaxu, com a les dels seus companys Pujol i Puig, hom es cultivava políticament: sempre hi havia qui dissertava, polemitzava i llegia la revista lliurepensadora i maçònica La Luz i els setmanaris satírics i anticlericals La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa.
A Malgrat, segons el dirigent anarcosindicalista Josep Esgleas Jaume Germinal Esgleas (1903-1981), fill adoptiu d’aquesta població del Maresme i company de la primera ministra europea Frederica Montseny (veieu “L’anarcosindicalisme a examen: Germinal Esgleas”, de Jordi Amat –1996–), el Xaxu estava plenament integrat en el moviment llibertari local; Josep Vicens s’havia traslladat el 1921 a viure amb la família a Malgrat i el 1933 deixaria aquesta població per instal·lar-se a Girona. Durant la guerra el Xaxu es va destacar com a músic fent tasques de suport i solidaritat amb els que lluitaven al front, igual que altres músics que per edat, com el també escalenc Martí Albert Galceran, no podien combatre. Acabada la guerra s’exiliaria a França (veieu “Josep Vicens i Juli, l’Avi Xaxu”, de Jordi Gallegos, als FHL núm. 92 de 2007).
L'avi Xaxu va ser enterrat al vell cementiri de la població enmig d'un profunda manifestació de dol popular tal com la petjada discreta i honesta que aquest lliurepensador havia deixat en vida.Segons havia explicat Rafel Torres Bofill (alcalde de l’Escala el 1936 que va derivar d'ERC cap a l'anarquisme social de CNT-FAI), es va trobar durant l’exili a Perpinyà amb el Xaxu i família a qui va recomanar de tornar a Catalunya, ja que no havia tingut càrrecs polítics i atesa la seva edat i el seu prestigi popular podia trobar suports entre el règim franquista que evitarien possibles denúncies i repressàlies. El preu a pagar per aquest lliurepensador va ser, tanmateix, que es va veure obligat a participar en algun acte religiós i va ser enterrat segons el ritu catòlic.
La seva vida, llavors, seria extremadament anodina i abocada als records. L’exili i l’esfondrament del seu ideal havien doblegat el seu esperit. Aquells anys de postguerra eren a l’Escala temps de pensament únic i consignes falangistes; temps d’autoritats amb uniforme militar i eclesiàstic; temps de prohibició de la llengua i espanyolització de la terra; temps d’exili o repressió per a companys que com ell havien perseguit el somni republicà; temps de penúria en el sentit més ampli.
Era corrent veure’l caminar solitari amb el caliquenyo a la boca amb un posat meditatiu, abatut, derrotat. Va viure els últims anys de la seva vida resignat i refugiat en la composició de sardanes. Josep Pla va dir d'ell a Llagosta i pollastre (1952): “Aquest vell músic, pobre i derrotat, gran persona i generós amic, naufragat en els sorrals del golf de Roses, amb les seves cabelleres de color de cendra, el seu vestit funerari i la seva polidesa cadavèrica, ha escrit les sardanes més violentes, més ferotges, més eficients (...)”.
El Xaxu va deixar el món dels vius el dijous 19 d’abril de 1956. Feia dos mesos que l’Escala havia estat objecte de l’onada de fred que ha passat a la història com l’”Any de la Fred”. La seva defunció va suscitar una gran manifestació de dol popular; havia mort un racionalista, llibertari, filantrop, idealista, lliurepensador. Deixeu-me dir, a títol anecdòtic, segons recorda Josep Colomeda Flaqué, pare de qui això escriu i en aquell temps fuster-funerari que ja proporcionava llavors en exclusiva els fèretres mortuoris a la població, que atès que l’estretor de l’escala de cals Vicens impossibilitava el pas del bagul es va haver de baixar el difunt, amb el consentiment de la família, sobre les espatlles d’un encaixador que encara avui ho recorda amb un somriure als llavis.
L’enterrament de l’Avi Xaxu, segons té anotat Josep Colomeda, va costar a la seva família 1.670 pessetes (aplicat el 2,70% dels impostos I.T.E. i A.P.) si sumem 550 ptes. del bagul (el número 2 del catàleg), 205 del cotxe fúnebre, 225 dels sepulturers, 93,75 de diligències, 112,50 del paleta, 112,50 del campaner, 37,50 d’avisar el veïnat, 41,25 del registre civil i 292,50 del capellà. Aquestes van ser, a tall de curiositat, les defuncions anteriors i posteriors a la de Josep Vicens: Marcel Vilabrú (9 abril) i Silveri Dubé (12 abril) i Joan Ferrer “Anguilaire” (9 maig) i Martí Oliveras (28 maig).
Josep Vicens, autor de les memorables sardanes Bona festa i Carícies, va ser un home bo que va creure que a través de la cultura i la música es podia treballar a la recerca de la harmonia universal, un home bo que va creure en ideals igualitaristes de fraternitat i justícia social, en la bondat de l’home i les coses.
(Aplec-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada