Al terme de la vila d'Empúries i port de l'Escala, a mitjan segle XVIII, predominava en gran manera el cultiu de cereals, la majoria dels quals ja són citats a l'Edat Mitjana: el blat o forment, la civada, l'ordi, el mestall... La introducció del blat de moro s'esdevindria a mitjan segle i la de la patata a finals. Les vinyes ocupaven la part meridional del terme. També es conreava l'arròs, però molt especialment al pla de les Corts. Aquest veïnat, com d'altres del Port de l'Escala, participava en fornir Barcelona d'arròs, blat de moro... a través del transport marítim que operava al nostre port.
L'arròs ja es conreava a les terres comunals de les Corts a l'Edat Mitjana. La primera notícia que tenim sobre el seu conreu a l'Escala data de 1690. A les terres salades o mig inundades que s'estenien darrera el cordó del litoral, de Roses a Begur, l'únic cultiu possible era l'arròs, perquè aquelles grans extensions de terres excessivament salabroses i humides no possibilitaven altra mena de conreu.
En efecte, quan a l'inici del segle XVIII es pujava al cim del Montgrí s'observava com les llacunes i aiguamoixos formaven una franja de 4 a 5 quilòmetres d'amplada al llarg de la costa. Encara avui, en períodes de fortes pluges, els antics estanys es queden inundats i un pot fer-se càrrec de com devia ser el paisatge fa tres-cents anys. Bellcaire, Albons, l'Escala, Viladamat, Pelacalç, Montiró i Saldet eren els llocs més septrentionals on es conreava l'arròs.
Durant la primera meitat de segle van anar disminuint els estanys i els aiguamoixos del nostre entorn. El de Bellcaire ja es conreava en iniciar-se el segon quart de segle. La burgesias tenia interès en convertir-los en terres productives. Els molins i l'aigua eren propietat d'uns pocs senyors per concessió reial. A canvi d'aigua es quedaven amb el novè de la collita. El marquès de Ciutadilla era el propietari de l'aigua que movia el molí de Bellcaire. Ell i els Witts eren també els propietaris de les terres de l'estany de Bellcaire. A l'Escala, eren els Dou i altres forans els grans propietaris dels arrossars i disposaven de les aigües del marquès de Sentmenat. Salvador de Caramany monopolitzava el Baix Empordà.
La vila d'Empúries i els veïnats del Port de l'Escala -les Corts, els Rechs, Sinclaus...- conreaven arròs, però molt especialment Vilanera i les Corts amb “lo rech del molí” i la sèquia d'Albons com a sistema de regadiu. El 1766, any que el Port estrenà la capitalitat, es conrearen 800 vessanes al pla de les Corts de les més de 1.500 de tot el terme. Al port de l'Escala s'embarcava amb destinació a Barcelona l'arròs local i el conreat a la rodalia. El 'Diario Curiosos' , de 1762, cita els descarragaments que s'efectuaren a la capital catalana provinents de la nostra població. L'activitat arrossera també va influir en el fort creixement demogràfic que experimentà aquell segle el Port de l'Escala: dels 390 habitants el 1718 als 1.383 el 1787 (cens de Floridablanca).
De l'alta qualitat de l'arròs escalenc i empordanès parlava un comerciant barceloní: “La plana de l'Empordà -Torroella, l'Escala...- produeix un arròs excel·lent, més granat, més blanc i d'un gust més bo que el de Llombardia, el de Cullera o el de la Carolina, però és més car que aquest altres”. El preu: 14 lliures i 7 sous el quintar empordanès i 10 lliures i 11 sous el quintar importat. L'arròs empordanès era la competència de l'arròs valencià; els arrossars de l'Ebre encara no existien.
El conreu de l'arròs aportava un clar benefici econòmic. No tant per als poblets que, com Sobrestany, practicaven el monoconreu, sinó per a l'Escala en ser l'arròs un ric complementr de les seva economia -cabotatge, pesca, vinya...-. El cadastre reial de 1716 de Patiño -160 edificis al port de l'Escala i 5 a les Corts- testimonia els camps de conreu d'arròs que tributaven i el de 1757 enregistrà dos molins d'arròs. El funcionari i viatger Francisco de Zamora els citaria el 1790. La taxa del cadastre era particularment elevada per al conreu d'arròs, atès el superior rendiment que oferia aquesta activitat.
L'arròs sorprenia la mateixa empresa: acostumats els conreadors a una agricultura de subsistència veieren en ell un negoci. Unes rendes tan seductores compensaven amb escreix l'exposar-se als perills que suposava aquest conreu i la inversió en obra pública a partir de 1737 referida a l'activitat arrossera. Durant el temps de plantar i de la sega arribava gent de pertot arreu, de la rodalia i de la llunyania. Aquesta concentració de personal era una font de riquesa per al comerç local però també l'origen de molts desordres i conflictes. La seu del sindicat arrosser estava emplaçada a cals Saguer (avui plaça Víctor Català).
Tot i haver-se reglamentat a l'Empordà el conreu d'arròs al llarg del XVIII per raons sanitàries, fou molt discutit el fet de si realment amb aquest conreu hi havia més epidèmies, perquè l'increment de defuncions dins aquesta àrea en relació a altres va ser inqüestionable. De fet, l'aigua estancada ja era perillosa per si mateixa. A les basses hi havia larves dels mosquits anòfels transmissors del paludisme. També eren l'hàbitat de les rates d'aigua, molt perilloses perquè podien provocar la leptospirosi. Així, el conreu de l'arròs generava una gran polèmica, que periòdicament feia esclatar dures revoltes populars.
L'any 1838, en ple segle XIX, arran d'una fortíssima epidèmia de còlera que havia assolat el 1836 la comarca i havia provocat greus aldarulls a l'Escala i arreu, es va prohibir definitivament el conreu d'arròs. Més endavant, el 1909, el torroellenc Pere Coll obtingué permís per reiniciar el conreu, activitat que, acabada la guerra civil, encetaria una altra etapa d'esplendor de la qual en participà novament i intensa la zona arrossera de l'Escala, fins arribar al seu màxim rendiment a mitjan segle.
BARBAZA, Y.: El paisatge humà de la Costa Brava, I. Edicions 62. Barcelona, 1988 (1966).
CADASTRES de 1716 i 1757 de la Vila d'Empúries i port de l'Escala (AME).
ESTEBAN, M.: La Escala: un ejemplo de supervivencia. Serracanta. Sabadell, 1976.
LLIBRE d'Entradas i Eixidas de la Vila d'Empúries i port de l'Escala -XVIII- (AME).
SURROCA, J.: “El conreu de l'arròs a l'Empordà el XVIII”, EHA, 2. Curial. Barcelona, 1979.
VILAR, P.: Catalunya dins l'espanya moderna, II. Edicions 62. Barcelona, 1966.
ZAMORA, F. de: Diario de los viajes hechos en Cataluña (1785-1790). Curial. Barcelona, 1973.
L'arròs ja es conreava a les terres comunals de les Corts a l'Edat Mitjana. La primera notícia que tenim sobre el seu conreu a l'Escala data de 1690. A les terres salades o mig inundades que s'estenien darrera el cordó del litoral, de Roses a Begur, l'únic cultiu possible era l'arròs, perquè aquelles grans extensions de terres excessivament salabroses i humides no possibilitaven altra mena de conreu.
En efecte, quan a l'inici del segle XVIII es pujava al cim del Montgrí s'observava com les llacunes i aiguamoixos formaven una franja de 4 a 5 quilòmetres d'amplada al llarg de la costa. Encara avui, en períodes de fortes pluges, els antics estanys es queden inundats i un pot fer-se càrrec de com devia ser el paisatge fa tres-cents anys. Bellcaire, Albons, l'Escala, Viladamat, Pelacalç, Montiró i Saldet eren els llocs més septrentionals on es conreava l'arròs.
Durant la primera meitat de segle van anar disminuint els estanys i els aiguamoixos del nostre entorn. El de Bellcaire ja es conreava en iniciar-se el segon quart de segle. La burgesias tenia interès en convertir-los en terres productives. Els molins i l'aigua eren propietat d'uns pocs senyors per concessió reial. A canvi d'aigua es quedaven amb el novè de la collita. El marquès de Ciutadilla era el propietari de l'aigua que movia el molí de Bellcaire. Ell i els Witts eren també els propietaris de les terres de l'estany de Bellcaire. A l'Escala, eren els Dou i altres forans els grans propietaris dels arrossars i disposaven de les aigües del marquès de Sentmenat. Salvador de Caramany monopolitzava el Baix Empordà.
La vila d'Empúries i els veïnats del Port de l'Escala -les Corts, els Rechs, Sinclaus...- conreaven arròs, però molt especialment Vilanera i les Corts amb “lo rech del molí” i la sèquia d'Albons com a sistema de regadiu. El 1766, any que el Port estrenà la capitalitat, es conrearen 800 vessanes al pla de les Corts de les més de 1.500 de tot el terme. Al port de l'Escala s'embarcava amb destinació a Barcelona l'arròs local i el conreat a la rodalia. El 'Diario Curiosos' , de 1762, cita els descarragaments que s'efectuaren a la capital catalana provinents de la nostra població. L'activitat arrossera també va influir en el fort creixement demogràfic que experimentà aquell segle el Port de l'Escala: dels 390 habitants el 1718 als 1.383 el 1787 (cens de Floridablanca).
De l'alta qualitat de l'arròs escalenc i empordanès parlava un comerciant barceloní: “La plana de l'Empordà -Torroella, l'Escala...- produeix un arròs excel·lent, més granat, més blanc i d'un gust més bo que el de Llombardia, el de Cullera o el de la Carolina, però és més car que aquest altres”. El preu: 14 lliures i 7 sous el quintar empordanès i 10 lliures i 11 sous el quintar importat. L'arròs empordanès era la competència de l'arròs valencià; els arrossars de l'Ebre encara no existien.
El conreu de l'arròs aportava un clar benefici econòmic. No tant per als poblets que, com Sobrestany, practicaven el monoconreu, sinó per a l'Escala en ser l'arròs un ric complementr de les seva economia -cabotatge, pesca, vinya...-. El cadastre reial de 1716 de Patiño -160 edificis al port de l'Escala i 5 a les Corts- testimonia els camps de conreu d'arròs que tributaven i el de 1757 enregistrà dos molins d'arròs. El funcionari i viatger Francisco de Zamora els citaria el 1790. La taxa del cadastre era particularment elevada per al conreu d'arròs, atès el superior rendiment que oferia aquesta activitat.
L'arròs sorprenia la mateixa empresa: acostumats els conreadors a una agricultura de subsistència veieren en ell un negoci. Unes rendes tan seductores compensaven amb escreix l'exposar-se als perills que suposava aquest conreu i la inversió en obra pública a partir de 1737 referida a l'activitat arrossera. Durant el temps de plantar i de la sega arribava gent de pertot arreu, de la rodalia i de la llunyania. Aquesta concentració de personal era una font de riquesa per al comerç local però també l'origen de molts desordres i conflictes. La seu del sindicat arrosser estava emplaçada a cals Saguer (avui plaça Víctor Català).
Tot i haver-se reglamentat a l'Empordà el conreu d'arròs al llarg del XVIII per raons sanitàries, fou molt discutit el fet de si realment amb aquest conreu hi havia més epidèmies, perquè l'increment de defuncions dins aquesta àrea en relació a altres va ser inqüestionable. De fet, l'aigua estancada ja era perillosa per si mateixa. A les basses hi havia larves dels mosquits anòfels transmissors del paludisme. També eren l'hàbitat de les rates d'aigua, molt perilloses perquè podien provocar la leptospirosi. Així, el conreu de l'arròs generava una gran polèmica, que periòdicament feia esclatar dures revoltes populars.
L'any 1838, en ple segle XIX, arran d'una fortíssima epidèmia de còlera que havia assolat el 1836 la comarca i havia provocat greus aldarulls a l'Escala i arreu, es va prohibir definitivament el conreu d'arròs. Més endavant, el 1909, el torroellenc Pere Coll obtingué permís per reiniciar el conreu, activitat que, acabada la guerra civil, encetaria una altra etapa d'esplendor de la qual en participà novament i intensa la zona arrossera de l'Escala, fins arribar al seu màxim rendiment a mitjan segle.
BARBAZA, Y.: El paisatge humà de la Costa Brava, I. Edicions 62. Barcelona, 1988 (1966).
CADASTRES de 1716 i 1757 de la Vila d'Empúries i port de l'Escala (AME).
ESTEBAN, M.: La Escala: un ejemplo de supervivencia. Serracanta. Sabadell, 1976.
LLIBRE d'Entradas i Eixidas de la Vila d'Empúries i port de l'Escala -XVIII- (AME).
SURROCA, J.: “El conreu de l'arròs a l'Empordà el XVIII”, EHA, 2. Curial. Barcelona, 1979.
VILAR, P.: Catalunya dins l'espanya moderna, II. Edicions 62. Barcelona, 1966.
ZAMORA, F. de: Diario de los viajes hechos en Cataluña (1785-1790). Curial. Barcelona, 1973.
(Apilar-1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada