• 1939: núvols d'exili

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida”.
Pere Quart

* Inclou un recull fotogràfic de la crònica
Amb motiu del setantè aniversari de l’èxode de febrer de 1939 arran de l’arribada de les tropes franquistes al nord de Catalunya i com a cloenda dels actes organitzats pel CEDRHE en memòria de la fi de la Guerra Civil una comitiva de 88 persones va sortir de l’Escala el dissabte 14 de febrer per resseguir els principals escenaris d’una de les rutes de l’exili i visitar el Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. Durant el primer tram del trajecte vam evocar aquells primers dies de febrer amenitzant la ruta amb diverses lectures, com algunes declaracions dels generals franquistes Emilio Mola i Queipo de Llano, que ens anaven situant en el temps i l’espai.

Fotografia de família del col·lectiu davant el monument a l'Exili de la Vajol. (Fotografia: Albert Pons)

La nostra primera aturada seria poc després d’Agullana: el mas Perxés. Vam poder contemplar l’indret que va ser cinc dies refugi i seu del governs de Catalunya i Euskadi, presidits per Lluís Companys i José A. Aguirre, i dels intel·lectuals de la Institució de les Lletres Catalanes. Davant del monumental Suro vam procedir a llegir fragments d’obres d’Antoni Rovira i Virgili i Xavier Benguerel. Agullana va esdevenir aquells dies capital de Catalunya i de la República. Aquest mas d’aire senyorial havia estat confiscat per la Generalitat la primavera de 1938; el seu propietari, Jaume Perxés, home d’ordre i hisendat rural, va abandonar Catalunya l’estiu de 1936. Agullana va passar de tenir 1.000 habitants a tenir-ne 50.000; a la pissarra de l’escola s’hi van escriure els últims esborranys de comunicat oficial del Ministeri d’Estat.

Després ens vam dirigir carretera amunt fins a la Vajol contemplant la plana de l’Empordà i la badia de Roses coberts d’una mà de núvols que devia oferir el mateix espectacle que l’any 1938 va inspirar l’escriptor Joan Baptista Xuriguera, refugiat durant la guerra a la Vajol, a escriure ‘Els núvols de l’Empordà’ (1984). Allí vam fer parada i fonda. Vam visitar el monument a l’Exili, escultura en bronze que ret homenatge als expatriats, i el monument piramidal ‘Temple de la Pau’ al coll de la Manrella en homenatge al president Companys. Escriu Xuriguera: “A la societat ‘La Camèlia’ sovint hi restàvem fins a les dotze de la nit per escoltar el comunicat de guerra que radiaven. El paradís de la Vajol ja llavors era terra d’aïllament, d’exili (…)”.

El següent objecte de visita seria la mina Canta o mina Negrin, situada a tocar la Vajol i no gaire lluny de can Barris on s’havia instal·lat el president de la República Manuel Azaña l’1 de febrer. Vam poder comtemplar el singular edifici, fet construir pel president governamental Juan Negrín després d’expropiar la zona el 1937, que al tram final de la guerra va salvaguardar una gran part del tresor de la República i una important remesa de quadres del Museu del Prado. La infraestructura disposava d’un sistema de camuflatge per evitar ser bombardejat per l’aviació facciosa i una cambra cuirassada i blindada al subsol. La porta que tancava el tresor disposava de tres panys amb tres claus que guardaven tres persones diferents.

Es va transportar l’or de la mina amb un comboi de camions cap a França a través de la Jonquera i el setè i últim camió va tornar a la Vajol en trobar la carretera col·lapsada. L’or va ser carregat en cavalls i mules que van creuar la frontera pel coll de Lli fins que se’n va perdre el rastre. S’ignora si aquesta càrrega va acabar dins d’algun dels 71 camions portadors de tresors que havien creuat la frontera. Des de llavors el camí de la mina al coll del Lli ha estat freqüentat per buscadors de tresors. Encara ara la llegenda del tresor de Negrin continua viva.

Membres de l'expedició a la mina Canta just davant on hi ha la porta d'accés a la mina avui segellada. Aquest complex va acollir al tram final de la guerra una gran part del tresor de la República i una notable remesa de quadres del Museu del Prado. (Fotografia: Albert Pons).

Xuriguera relata: “Vam deixar la Vajol el dia 26 de gener muntanya amunt. Per tal d’evitar caure en les malles dels rebels calia fugir. Fugíem plens d’angoixa i de dolor i deixàvem enrere la terra estimada i el joc fabulós dels núvols de l’Empordà (…). Aquell dia el cel estava cobert de núvols grisos i negres. El mar semblava quiet i adormit davant les platges de Roses i l’Escala (…)”. El 9 de febrer les tropes franquistes ocupaven la Vajol.

Nosaltres, més tard, vam emular Azaña, Negrín, Companys i Aguirre i tants altres fugitius (com el mateix Xuriguera) fent l’ascenció a peu al fronterer coll de Lli per on ells, famolencs, exhausts i vençuts, van penetrar a la comarca catalano-francesa del Vallespir el diumenge 5 de febrer fins arribar al poblet de Les Illes on els esperava la gendarmeria francesa. Conten que el president Companys va entrar a l’Hostal dels Trabucayres i va demanar una truita que no va poder pagar per falta de diners. Des de llavors el Vallespir recorda que els catalans d’aquí encara els devem una truita; durant molts anys, tanmateix, molts catalans van anar a l’hostal a menjar una truita en memòria de Companys de manera que l’amo es va cobrar amb escreix la que no s’havia pagat.

La traca final ens esperava al MUME, però abans la comitiva bé es mereixia un descans per dinar. A les postres es procedia a la lectura de diferents testimoniatges de les vicissituds viscudes aquells dies ara fa setanta anys, entre les quals el capítol de les memòries del mestre escalenc Josep Donjó que narra la seva sortida de l’Escala cap a la frontera acompanyat d’altres escalencs: “Em veia obligat a abandonar la família; els deixava al meu poble natal, on els odis mai no havien estat gaire porfidiosos (…). En enquadrar-nos els gendarmes vaig deduir que ens portaven a la presó, però em vaig equivocar, ens portaven a un lloc pitjor, a uns barracots envoltats de filferro espinós (…)”.

El MUME, ubicat al carrer que va ser testimoni el 1939 de la fugida de milers de persones cap a França, està concebut per donar a conèixer el món d’exili, centrat principalment en la diàspora i l’exili republicans. Contents pel viatge i emocionats pel record, vam emprendre el viatge de tornada cap a casa, no sense concloure aquella memorable jornada amb la lectura de poemes dels escalencs Joan Ballesta Calafat, Martí Rouret, Jaume Pellicer Quicus i Josep Bruguera Salvat en recordança d’aquells que un dia van haver de deixar enrere casa seva i els seus estimats.

Arribada dels membres de l'expedició al mas Perxés. (Fotografia: Jordi Bruguera).

Lectura de fragments d'obres davant el Suro de l'Exili del mas Perxés. (Fotografia: Jordi Bruguera).

Entrada a la mina Canta de la Vajol i façanes est i sud. (Fotografia: Albert Pons).

Mural a l'interior de la planta superior de la mina Canta. (Fotografia: Rafel Bruguera).

Transport des de Madrid d'obres del Museu del Prado l'any 1937 amb destí final a la mina Canta. (Fotografia: MNP)

Monument 'Temple de la Pau' en homenatge al president Lluís Companys. (Fotografia: Rafel Bruguera).

Part de l'expedició al fronterer coll del Lli. (Fotografia: Jordi Bruguera).

Mariano Gracia i la seva família ascendint el coll del Lli el 1939; el monument a l'Exili inmortalitza aquesta imatge. (Fotografia: ).

Detall del dinar reparador a un restaurant de la Vajol. (Fotografia: Rafel Bruguera).

Centenars de noms de repatriats gravats a l'interior del MUME. (Fotografia: Lluís Colomeda).

Façana del MUME a la Jonquera. (Fotografia: Lluís Colomeda).

Una de les sales del MUME. (Fotografia: Jordi Bruguera).

(L'Escalenc-2009)