A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Passat en petit format (II)

Pepita Òdena

Tal com anunciava el cartell propagandístic enganxat l’agost de 1926 a la façana de l’immoble del cafè de ca la Vídua, on anys abans s’havia ubicat una sala cinematogràfica (futur cinema Cacauet), el teatre-cinema Sureda va contratar per la festa major d’aquell any l’actuació de la cupletista Pepita Òdena, com es pot veure a la fotografia de Josep Esquirol. Pepita Òdena va cantar al públic masculí assistent, com era costum en l’època, un seguit de cançons picantones o, en l’argot de llavors, “sicalíptiques”. Un altre cartell anunciava l’actuació també aquells dies de les cupletistes i ballarines Hermanas Gómez i un altre feia saber la representació a Barcelona de l’obra El casament de conveniència, de Santiago Rusiñol. Pepita Òdena tornaria a actuar a l’Escala per la festa major de 1929.

El pany de paret sobre les voltes del cafè de ca la Vídua (avui desaparegudes) era un dels punts acostumats als anys 20 per anunciar els actes programats. Aquesta imatge de Josep Esquirol (AHE) recull alguns dels actes que es van portar a cap per la festa major de l’any 1926.

Pepita Odena es va fer famosa amb cançons alegres i desenfadades que es van popularitzar en aquella espècie de Montmartre barceloní que va ser el Paral·lel. El cuplet va deixar de ser denominat “gènere ínfim” quan a partir de 1911, amb Pepita Ramos La Goyita, Raquel Meller i Pepita Òdena, es va convertir en teatre de varietés. Pepita Odena, la “cançonetista de fins cuplets”, va passar de jove, com Raquel Meller, Pepita Iris, Adelita Lulú…, per l’acadèmia barcelonina de varietés La Colosal, propietat de Joan Viladomat (autor del cèlebre i popular tango Fumando espero) abans de la I Guerra Mundial. Conegudes cupletistes foren també Mercè Serós, Lola Duran, Bella Chelito, Pilar Alonso, Consuelo Vello La Fornarina, Pastora Imperio, Bella Dorita…


Torroella versus l’Escala el 1931

La Veu de l’Empordà de data 17/10/1931 publicava en el breu “Llegim en El Gironès”: “S’ha hagut de lamentar una vegada més l’estat de Fanatisme en què viuen molts elements de L’Escala entregats al més viu dels fanatismes. L’altre dia uns individus de L’Escala foren sorpresos caçant en unes muntanyes comunals de Torroella de Montgrí i en ésser requerits per part del guarda Jurat un dels caçadors li va contestar que si no callava dispararia contra ell. I com que el guarda en compliment del seu deure va insistir, l’al·ludit subjecte disparà dos trets al guarda qui quedà molt mal ferit”.

“Aquests fets han causat dolorosa indignació als veïns de Torroella per bé que no han sorprès puix és un fet constant l’estat d’excitació en què es viu a L’Escala. Ara veurem si el Governador prometerà d’instruir un expedient com amb l’afer dels Nens de Jesús i Maria, per no resoldre’s mai més. No cal dir que per damunt del Governador actua el Jutjat”.

* No cal dir que aquesta inamadversió entre l’Escala i Torroella venia de segles enrere, en què les dues poblacions s’havien disputat la propietat de la Muntanya Gran. En perdre l'any 1593 l'antic Port de l'Escala el dret d'establiment i ús de les terres de la Muntanya Gran, va entrar en una fase de costosos plets amb Torroella de Montgrí que acabà definitivament el 1755 en decidir Felip III a favor de Torroella.


El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1928) s’havia fet cèlebre una tertúlia que es feia a can Rouret (Francesc Rouret Sureda), a l’antiga barberia de l’actual plaça Víctor Català, que havia estat batejada amb el nom “El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico”. Martí Simon Corominas (1913-2003), llavors aprenent de barber a can Rouret, n’havia estat testimoni. Miquel Abella es va atribuir la figura del Lloro, Rafel Vilabrú Flaqué i Jaume Pujol Messeguer possiblement parlaven respectivament en nom del Moro i el Mico i es desconeix la identitat del senyor de Puerto Rico. Aquests àlies, des de llavors, foren indestriables dels escalencs que els havien encarnat.

Els acompanyaven, a més de l’amfitrió, altres escalencs clients de la barberia com Josep Esquirol Pérez, Joan Ballesta Sabatret, Ramon Fornés Esparralló, Rafel Callol Pascual Ratxalet, Joan Clos Comas, Lluís Busquets del cindri, Emili Cuyàs Sanagrills, Perico Tresó, Pepet Dubé Monjo... Els tertulians, molts d’ells de verb fàcil i llarga oratòria, dissertaven, tot i estar immersos en una dictadura, sobre l’actualitat general (la revolució bolxevic, la conflictivitat social, l’estat de la guerra del Marroc…), les poblemàtiques d’ordre local i, naturalment, sobre l’art, la ciència i tot allò que els apassionava. Altres tertúlies famoses de l’època foren la de la farmàcia Guillot, la del cafè de can Bofill i les de les barberies de ca l'Antoni Puig Tonet, can Lluís Pujol Muchu i can Quintana.

El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico és una poesia, d’origen català i anònima, aproximadament de la segona meitat del segle XVII . L’any 1983 va néixer un programa de ràdio a Catalunya Ràdio amb el mateix nom realitzat per Ramon Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell (La Mercantil Radiofònica); tots tres van publicar un llibre el 2001 amb el mateix títol. Heus aquí la primera estrofa: “Un senyor de Puerto Rico/ al balcó tenia un lloro/ de rica ploma i bon pico:/ un lloro dels que fan oro,/ dels lloros que costen pico.


Francesc Maranges en temps de la Jamància

Francesc Maranges Juli (1803-1878), hisendat de la nissaga escalenca Maranges, es doctorà en dret civil i canònic. Com a militar va dirigir a l’Escala la resistència contra els carlins el 1837. Va ser diputat a Corts el 1859, president de la Diputació Provincial de Girona els 1864-1865 i el 1872, president local de la Junta Revolucionària el 1868; va ser condecorat amb la “Gran Cruz” d’Isabel la Catòlica. Antiquari i col·leccionista, va ser el factòtum de la descoberta d’El sacrifici d’Ifigènia (1848). Al llibre La clau del regne. Girona, setges i mites (Rafael Dalmau, 2008) Josep Clara fa referència a Francesc Maranges en temps de la Jamància.

En ocasió de la Jamància, bullanga de 1843 contra el general Espartero, l’Ajuntament de Girona “afirmava que entre els revoltats a favor de la Junta Central de 1843 hi havia la “hez del pueblo" perquè defensaven uns criteris polítics més avançats dintre del liberalisme”. Un fulletó anònim deia: “Se compuso la Junta gubernativa de Cabrera de La Bisbal presidente, demócrata ecsaltado (…); de Maranges de La Escala, hacendado y tonto de capirote (…)”. “El moviment centralista hi fou (a Girona) definitivament secundat el 7 de setembre d’aquell any (…), amb la constitució de la Junta Suprema de Govern de la província. (…) Francesc Maranges en fou vocal”. La revolta contra Espartero acabà amb el seu derrocament però aviat es girà contra el nou govern de Madrid. La intervenció militar amb el bombardeig de Barcelona, però, va obligar la Junta Revolucionària de la Insurrecció Centralista a capitular.

(Festa Major, 2010)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA