• Antonio Machado a l’Escala camí de l’exili

El meu avi Jaume Sastre Daunis (1901-1990) m’havia explicat que el poeta andalús Antonio Machado havia passat per l’Escala camí de l’exili i com l’antiga mestressa de l’hotel Bougnol-Quintana de Cotlliure li havia comentat detalls dels últims dies de la vida del poeta. Ell havia tractat la Pauline Quintana (1874-1972), persona afí al cercle de refugiats republicans al Rosselló, durant el seu exili a la veïna població de Banyuls. I jo, portat per aquest record i de mà dels que compartiren amb Machado els seus últims moments, m’endinso en aquesta història de trist final.

La matinada de 23 de gener de 1939 arribaven a la ciutat de Girona, caòtica per la desbandada i amb un fred que gelava, els dos vehicles flotats per les autoritats republicanes que trasportaven des de Barcelona Antonio Machado, la seva mare Ana Ruiz i el seu germà José amb la seva dona Matea Monedero i les tres filles. La població de l’Escala, aquell migdia, patiria un fatídic bombardeig que acabaria amb la vida d’una quinzena de persones. Els dos vehicles formaven part d’un comboi d’intel·lectuals gestionat pel filòsof figuerenc Joaquim Xirau Palau (1895-1946) i al marge del d’intel·lectuals organitzat per Bosch-Gimpera. Els Machado havien iniciat el periple de retirada Madrid-València-Barcelona-Girona-Portbou-Cotlliure el novembre de 1936.

Entre l’equipatge que els Machado transportaven destacava un maletí d’Antonio que guardava allò més íntim: alguns llibres i papers manuscrits, algunes cartes i objectes personals. La nit del dia 23 sojornaren a un mas de Raset, can Santa Maria, a tocar Cervià de Ter, on hi romangueren fins la tarda del dia 26. Aquest mas era vell i deixat, per les circumstàncies del moment, però prou ampli per acollir aquella trentena de persones. Al mas hi arribaven rumors hiperbòlics, com que “els italians havien desembarcat a Roses”.

El vespre del dia 26, data de l’ocupació de Barcelona, tres ambulàncies els transportaven al Mas Faixat, entre Viladesens i Orriols, on passaren la nit. L’ambulància que ocupava la família Machado també traslladava el poeta Carles Riba (1893-1959) i família, el dramaturg figuerenc Josep Pous i Pagès (1873-1952), l’escriptor madrileny Corpus Barga (1887-1975), el biòleg santanderí Enrique Rioja (1895-1963) i gent diversa que havia anat recollint al llarg de la seva ruta. El mas era un alberg d’esplai, una finca de luxe llavors abandonada que tenia una enorme sala amb una gran xemeneia. Els Machado i companyia descansaven davant la llar de foc. Corpus Barga va escriure: “Fuimos de noche... una hermosa y debía haber sido abundante masía catalana. Machado tenia su inseparable bastón de puño de plata entre sus piernas y evitaba hablar de la guerra y de nuestra situación y nos pusimos a hablar de Valle-Inclán (...)”.

A l’endemà, de matinada, en reiniciar la ruta les tres ambulàncies que formaven la caravana trobaren la carretera del tot obstruïda en passar pel pont de Bàscara pel desgavell viari. Així les coses, feren mitja volta i es dirigiren, en va, a Torroella de Montgrí a la recerca d’oli per als vehicles. Seguiren fins a l’Escala i a primera hora del matí s’endinsaven a la població aturant-se als assortidors de Josep Esquirol i Pepet Monjo dels carrers Enric Serra i Pi i Margall. A ambdues estacions els carabiners que hi feien guàrdia es negaren a subministrar res sense el vist-i-plau de Figueres. Tot seguit, un milicià es desplaçà a Figueres d’emissari per desencallar la situació.

Aquell divendres dia 27, només quatre dies després del bombardeig, l’Escala era una població fantasma. Oferia una imatge d’abandonament i desolació; la majoria d’escalencs, atordits, encara estaven refugiats a barraques o masos pròxims per por de nous atacs. El poeta i altres integrants de la comitiva aprofitaren aquella adversitat per arribar-se a la Punta a comtemplar el camí que els esperava; Antonio Machado no es desprengué en tota la passejada d’aquell maletí que més estimava ple de llibres i papers. A tocar l’illot del Cargol reposava ancorat un petit vaixell de vapor.

En sortir de l’Escala i a l’alçada de l’Oberta, els passatgers de les tres ambulàncies hagueren de baixar del cotxe i protegir-se a la penya per la presència en vol rasant de l’aviació enemiga, que acabaria minuts després bombardejant Girona. El pas per l’Escala d’aquella comitiva formada per Antonio Machado i família, Carles Riba i família, Josep Pous i Pagès, Joaquim Xirau, Corpus Barga... fins a trenta rellevants personalitats passà desapercebut. Després marxaren via Castelló camí de Portbou; viatjaven a través de carreteres secundàries per por a l’aviació i per evitar l’enfollit trànsit.

En trobar colapsada la carretera poc després de creuar Portbou van deixar el vehicle i morts de cansament i de son i carregats amb paquets enfilaren, a pluja batent i amb els primers batecs de tramuntana, muntanya amunt pel coll dels Belitres creuant la frontera la nit del 27 enmig d’una multitud; alguns vehicles apareixien estimbats en els penya-segats. La tarda del dia 28, els Machado s’instal·laren al petit hotel Bougnol-Quintana de Cotlliure. Antonio tenia 64 anys i estava enmalaltit; la seva mare, 88. La salut del poeta va anar empitjorant fins que una pneumònia complicada amb una gastroenteritis acabà amb la seva vida el 22 de febrer; tres dies després moria la seva mare. Ambdós són enterrats a Cotlliure.

BARGA, Corpus.: Los pasos contados. Alianza. Madrid, 1980.
MACHADO, J.: Últimas soledades del poeta Antonio Machado. Forma. Madrid, 1977.
RIBA, Oriol: “La sortida i els primers temps d’exili d’un noi”, dins Medina, J.: Carles Riba, 1989.
RIOJA, E.: “Último sol en España”, Diálogo de las Españas núms. 4 i 5. Mèxic, 1963.
XIRAU, J.: “Por una senda clara”, article de 1939 recollit a Diálogo núm. 112. Mèxic, 1983.

(L'Escalenc-2006)