La biografia d’Esteve Albert (Dosrius, 1914-Andorra la Vella, 1995) delata un amor sublim a Catalunya. La seva “insuportable manera de viure” començà amb la II República. Tenia divuit anys i havia estat seminarista i membre de la catalanista Palestra de J.M. Batista i Roca. Des de Mataró esperà l’arribada de Francesc Macià i connectà amb la CNT i amb l’independentisme radical. Amb motiu dels Fets d’Octubre de 1934 Albert milità a Nosaltres Sols! i es desplaçà a Barcelona a fer costat a Lluís Companys. Quan el 1936 va esclatar la guerra ingressà a Estat Català i intervingué en un complot que volgué acabar amb el desgavell anarquista. El 1939, sent comissari de policia, salvà centenars de persones i impedí incendis d’edificis religiosos.
Amb la victòria franquista fou primer carn de presó i després protagonista d’una llarga odissea clandestina. Formà part de xarxes d’informació de la resistència francesa i féu d’enllaç al més alt nivell entre la Generalitat a l‘exili i la militància de l’interior. El 1947 contribuí a crear el Front Nacional de Catalunya. El 1955, ofegat per la Dictadura i una mica decebut, es traslladà a viure a Andorra. El seu esperit viatger llavors recorreria a fons tota la serralada pirinenca de punta a punta i per ambdós costats dotant-lo d’un colossal bagatge poètic, teatral, historiogràfic, etnogràfic...
El seu món ambulant eren els milers d’amics i col.laboradors que tenia en els seus espectacles teatrals-musicals-poètics i en el seu itinerari tant podia dormir en un castell com en una cabana de pastors i tant fer un àpat excel.lent com estar tres dies només rossegant pomes. Veient com l’harmonia de les persones i les coses en començava a patir els efectes, Albert es revoltà contra l’onada de capitalisme salvatge i consumista que ens començava a arrossegar cap a la cobdícia i el malbaratament de les energies lluitant pels nostres senyals d’identitat: la geografia, l’arquitectura popular, el ruralisme, la llengua, les tradicions... allò que ell en deia “els vells sabers ancestrals”.
Encara perdura l’obra d’aquest home tenaç i capaç d’il.lusionar. Ell donà suport al Festival Casals de Prada (1950) i col.laborà en l’inici de la Flama del Canigó (1955); estudià i reviscolà la història i la cultura pirinenco-occitana (prehistòria, catarisme...); creà i dinamitzà quasi cinquanta escenificacions sobre fets de la nostra història com “Pessebre Vivent d’Engordany” (Engordany), “Retaule de Sant Armengol” (Seu d’Urgell)... i en terres empordaneses “Bernat de Santa Eugènia, senyor de Pals i lloctinent de Jaume el Rei” (Pals), “Bandera de Catalunya” (Bellcaire), “Sibil·la de Fortià” (Castelló), “Història dels Reis d’Orient” (Cadaqués), “Medea” (Palamós) i “El desembarcament dels grecs a Empúries” i “Les roques i el mar, el blau” (Empúries).
“Bandera de Catalunya-La fi del comtat d’Empúries”, representada cada Setmana Santa des de 1979 en un escenari majestuós, és un espectacle medieval que evoca l’expansió catalano-aragonesa per la Mediterrània a través de les disputes entre el castell-palau de Bellcaire -Comtat d’Empúries- i el castell de Montgrí -Corona d’Aragó- (consulteu la revista bellcairenca “El castell” -1996- i el llibre “La fi del Comtat d’Empúries” -1998- coordinat per Abel Font sobre textos originals d’Esteve Albert). Em comenta Joan Font, un dels màxims impulsors de l’escenificació des de sempre i actual alcalde de Bellcaire: “Un dia d’inici de 1979 vaig conèixer Esteve Albert: tot un personatge que vestia sempre amb americana de vellut i una bufanda penjada al coll”.
La seva relació amb l’Escala ve de lluny. Ben entrada la dècada dels 50 va organitzar, amb els músics escalencs Lluís Albert Rivas i Joan Lassús Colomeda, una activitat musical a Sant Pere de Rodes intentant recuperar l’interès arqueològic i cultural del monestir abandonat pel franquisme. El 1959, en ocasió de l’homenatge que l’Escala tributà a Caterina Albert ‘Víctor Català’ pel seu 90è aniversari, es representà a la sala de Rafel Sureda en funcions de tarda i nit una adaptació d’Esteve Albert de Solitud a càrrec de la Companyia de Lluís Orduna i amb Maria Rosa Bertran com a Mila. El 1978 portaria a Pals, en el marc de l’escenificació de la seva obra “Bernat de Santa Eugènia”, l’escalenca Coral Empòrium dirigida per Roser Sureda i amb Lluís Albert al piano. “Amb ell va desaparèixer l’últim Quixot del nostre país”, m’assegura el mestre Lluís Albert.
Un quinquenni després l’escenari seria Empúries. Foren dos muntatges: “El desembarcament dels grecs a Empúries” el 1983 i “Les roques i el mar, el blau” el 1984. El primer, inspirat en el treball homònim de Manuel Brunet (1925), evocava el contacte entre grecs i indiketes i relacionava l’Asclepeion emporità, santuari terapèutic i balneari, amb les propietats de les herbes remeieres o medicinals del Canigó. El segon, escrit per Salvador Espriu (1981), descrivia el món llegendari de Sinera barrejat amb els mites clàssics i refeia l’essencial de la cosmovisió de la mà de dos filòsofs: un titellaire i un pescador. En ambdós hi actuà un nombrós grup d’escalencs i escalenques que havia engrescat l’amic trobador Ramon Manent. “Sempre dic, em comenta en Ramon, que va ser l’Esteve qui em va impulsar a fer la carrera que estic fent”.
Aquest abanderat del moviment popular ecologista i de la cultura prehistòrica romandria aquesta dècada vinculat a l’Escala arran que un grup de joves encapçalats per M.D. Piñero amb visió política i cultural alternativa, fonamentada en l’ecologia i una economia més humana i menys depredadora, crearen l’Associació per a la Defensa dels Llocs Sagrats Ancestrals, col.lectiu de defensa i estudi de la mare Terra i els cultes animistes de la prehistòria (una mena d’indigenisme del Pirineu Oriental). Esteve va donar-los-hi tot el suport participant activament en les seves activitats d’estudis arqueològics i de descobertes de monuments.
“Anant com vaig, haig de morir d’una patacada”, va dir el 1988 a Xavier Garcia, autor del volum “Esteve Albert, un home de cultura pirinenca” (1995). Però no fou així: aquest impulsor de l’esperit català, cristià i social va morir com un pollet l’octubre de 1995.
En el 10è aniversari de la seva mort.
(L'Escalenc-2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada