A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Nova vida, vell misteri

És sabut que són els esdeveniments crucials de les nostres vides els artífexs del nostre creixement interior, del nostre enriquiment. El naixement d’un infant, les crisis existencials, la mort... ens sacseja. És llavors que la vida, viscuda en la seva màxima expressió, ens convida a reflexionar sobre les grans preguntes que ens acompanyen durant tota la nostra existència.


La vida està plena de misteris. I el misteri més gran i apassionant és la mateixa vida. És el misteri de la vida, d’existir.

"D’on venim", "Què fem aquí", "On anem", "La vida, la mort; i després". Són les preguntes fonamentals sobre la vida, sobre la mort. Moltes preguntes, poques respostes. Ja ho va dir Sócrates (470-399 aC) fa més de 2.500 anys: «Jo només sé que no sé res». Són totes elles grans preguntes que la filosofia només pot fer front amb petites respostes. Tillich (1886-1965), eminent teòleg protestant, en deia ‘preguntes últimes’.

El mot ‘vida’ prové del llatí ‘vita’. En biologia, la vida esdevé el modus d’existència, i en filosofia, el principi dels fenòmens existencials. En l’escala del temps de la història de la Humanitat una vida humana representa tan sols un instant. No es tracta, però, tant de vida, sinó de qualitat de vida. En paraules d’Aristòtil (384-322 aC), «El destí natural de l’ésser humà no és només viure, sinó viure bé; està programat per a la vida feliç».

El poema ‘Itaca’, de Kavafis (1863-1933), ens parla del sentit de la vida, sota la metàfora del viatge, i de la idea de la mort, que precisament pren el nom d’Itaca. Amb el terme de viatge o travessia, Kavafis defineix el camí de la nostra vida. Segons diu, la vida ha de ser llarga ("Has de pregar que el camí sigui llarg"), però també rica de coneixences. L’objectiu final del viatge de la vida és arribar a Itaca ("Has d’arribar-hi; és el teu destí"). Segles abans, el poeta Jorge Manrique (1440-1479) va escriure: «Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar que es el morir».

A la filosofia de la vida (Bergson, Nietzsche, Dilthey) es trobaren les bases immediates per al desenvolupament de la filosofia de l’existència (Heidegger, Jaspers, Sartre). L’existencialisme respon a les ‘preguntes últimes’ en funció de la idea que cadascú s’hagi fet sobre l’existència humana. «L’home és aquí, sense raó», sentencià Heidegger (1889-1956). «L’home té un caràcter indubtable, ferm», va manifestar Jaspers (1883-1969).

En essència, totes les religions i pensaments filosòfics intenten donar resposta a aquestes qüestions fonamentals que sempre s’ha plantejat la Humanitat. Per als cristians, la Bíblia ja dóna resposta a les preguntes més fonamentals sobre l’existència. A l’Evangeli de Sant Mateu (7:7-8) Jesucrist diu: «Tothom qui demana, rep; qui busca, troba; qui truca, se li obre». Allò característic de la religió és respondre taxativament ‘Déu’ com a sentit definitiu.

Segons alguns filòsofs, és ridícul pretendre competir filosòficament amb la religió a la recerca redentora del sentit de la vida; això és més propi de la religió. Per altres, per trobar el sentit de la vida cal anar més enllà de la vida. «El sentit del món ha de buscar-se fora del món», va dir Wittgenstein (1889-1951).

Descartés (1596-1650) plantejà l’hipotesi que la nostra vida pogués ser simplement un somni, un somni extraordinàriament viscut, però al cap i a la fi només un somni. Shakespeare (1564-1616) va dir: «Morir, dormir... tal vegada somiar!». El dramaturg Calderón de la Barca (1600-1681) escrivia aquella mateixa època "La vida es sueño". «¿Qué es la vida? Un frenesí, una sombra, una ficción... que toda la vida es sueño y los sueños sueños son».

No hi ha vida sense mort. La mort és un fenomen bio-fisiològic. La vida s’entén, precisament, perquè és finita. La mort, rematant la vida, l’arrodoneix en la seva totalitat i manifesta el sentit últim de la mateixa. La consciència de la mort ens fa madurar personalment, ens converteix en humans, és a dir, en mortals. «Aprèn a viure i sabràs morir bé», sentencià Confuci (551-479 aC). En conclusió, no és mortal qui mor, sinó qui sap que ha de morir.

Nosaltres busquem el sentit de la vida en les pàgines del firmament. La falta de respostes a aquestes ‘preguntes últimes’, aquest immens mar que envolta l’illa, posa de relleu el nostre limitat coneixement. La nostra modèstia està en relació amb la nostra obscuritat.

«El punt culminant de la vida és la comprensió de la vida», va dir Santayana (1863-1952). Però aquest filòsof també deixà escrit: «La vida no s’ha fet per comprendre-la, sinó per viure-la».

HdF, Nadal de 2003.
(L'Escalenc-2004)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA