A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Terrible malson d'estiu

Fa un parell de tardes xafardejava, estirat de panxa enlaire en una platja del litoral català, les darrers notícies dels afers governamentals, els d'aquí i els d'allà, d'aquest meravellós estiu.

Deixant per un moment la meva ocasional companyia torrant-se bocaterrosament sobre la tòrrida sorra, em vaig decidir endinsar-me en les seves aigües marines. Sobtadament i esglaiosa vaig viure la llastimosa experiència de comprovar que centenars de diminutes moques (altrament dit meduses) empastifaven aquelles aigües, al mateix temps que m'arribava un alarit de dolor popular, emès pels escassos banyistes que potinejaven entre les petites esbotzades (altrament dit onades).

Els tentacles de les meduses tan sols m'havien regalat uns sensuals petons comparats amb les punyalades que aquelles cretines veïnes em propinaven sense mesura ni pietat.

La immers en la catàstrofe, vaig ser brutalment pessigat per aquests fastigosos éssers al llarg i ample de la meva decadent anatomia, fins que amb una mostra de malabar va poder retornar a la platja que mai hauria d'haver abandonat.

De bell nou a la sorra, em vaig sentir sa i estalvi. M'equivocava. Estitades imprudentment a pocs metres de la meva tovallola, unes noies, embossades en uns diminuts tangues negres d'harpies estiuenques, feien molta mofa contra la meva persona per allò que m'acabava de succeir una mica més enllà de la llongada. Inquiet, incòmode i novament afusellat, vaig arribar a pensar que els tentacles de les meduses tan sols m'havien regalat uns sensuals petons comparats amb les punyalades que aquelles cretines veïnes em propinaven sense mesura ni pietat.

Uns minuts després, en un inexplicable intent, d'allò més agosarat i esbojarrat -i mentalment mal calculat-, vaig atrevir-me a sol·licitar els sostenidors a la meva ocasional acompanyant, quan transcorreguts uns segons des de que m'acomodés l'aliena peça femenina, la ridiculesa més espantosa possible em va fer acte de presència en sentir, tot constatant la meva bufonesca imatge, “Pallassa! Antigalla!”. Foren els malsonants apel·latius que em dedicaren aquell grupet d'atrevides.

Ultra, per a més inri, la dona més entrada en anys i eixelebrada de totes potenciava aquell petit enrenou fent sonar un voluminós joiell àuric que li penjava d'una cadena sobre els seus desmesurats i atrotinats pits, on destacava una imatge virginal amb els trets peripatètics de la Verge de Montserrat.

Veient com anava aquella tarda, vaig pensar buscar la salvació en la fugida. Impossible. Un heterodox i robust bordegàs, arribat ves a saber d'on, havia convidat a la meva quimèrica amiga ocasional a compartir cert insinuant joc de pilotes, quan, ja histèricament encegat en veure tal lamentable espectacle, va voler la boja providència que al bèstia anteriorment esmentat li sortís un poderós instrument de dins el banyador.

Miracle! La bogeria, personificada en aquells cossos i ments femenines que m'abordaven, en veure el notable argument exhibit per aquell intrús va optar per ignorar-me, situant les seves ànsies en aquell exemplar que corroborava les teories evolutives del senyor Darwin. Per fi m'havia relaxat.

Però encara em vaig relaxar més en adonar-me que havia despertat d'un terrible malson. Vaig tornar a respirar. Eren les deu del dematí. Tenia el dia lliure. Aquell demetí, encara fastiguejat per la impertinència dels somins angoixosos de la nit, vaig pensar que era d'allò més prudent proposar a la meva companya habitual anar a visitar una exposició de pintura i acabar la tarda tot prenent un cafè en una confortable terrassa de la nostra plàcida i encisadora Platja de l'Escala.


(Butlletí municipal Llançà-2000)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA