Pepito Colomeda Sastre (1888-?), germà del meu avi Lluís, que l’any 1929 va anar a viure a França i mai més va tornar, havia treballat alguns estius dels anys 20 de cambrer a la fonda de cal Gambo (actual número 10 del carrer Pintor Joan Massanet), propietat de Cristina Ramis Sabadí (1862-?) –vídua de Josep Paradís Flaqué El Gambo (1855-?)– i el seu fill Josep Paradís Ramis El Gambo (1887-1966). Allí va ser testimoni d’una anècdota premonitòria de final fatal proferida pel compositor Juli Garreta.
Aquesta anècdota fou recollida per Eugeni Molero al llibre La Principal de la Bisbal (1988) i reproduïda per Lluís Albert a l’escrit “La sardana a l’Escala” (L’Escalenc maig 2007) i Jordi Gallegos al llibre L’Escala des de l’empostissat (2008). Nosaltres, ara, en un intent de contextualitzar l’anècdota, volem endinsar-nos en les creences supersticioses d’origen nordeuropeu que van deixar petjada en el compositor i van suscitar l’esmentat vaticini.
La fonda de cal Gambo amb la mestressa Cristina Ramis asseguda davant la porta d’entrada a l’establiment. Va ser aquí on el compositor Juli Garreta va proferir la fatal anècdota. (Fotografia: arxiu de M. T. Pagès).
Per la festa major de l’any 1925, La Principal de la Bisbal –cobla convidada aquell any al costat de La Principal de l’Escala– i el compositor santfeliuenc Juli Garreta Arboix (1875-1925) van anar a sopar a la fonda de cal Gambo després de fer dansar aquella tarda a la Platja la nombrosa assistència escalenca i forastera. Les sardanes, i més si es tractava de La Principal de la Bisbal, concentraven els dies de festa major, a més dels nadius i els estiuejants, un gran públic vingut d’arreu de l’Empordà.
Aquesta diada sardanista va ser organitzada per la societat Centre Joventut, nascuda el 1923 i anomenada popularment Pequín, el dia 5 de setembre dins un envelat que s’havia insta·lat a la Platja. A la tarda les dues cobles van deleitar el públic amb una ballada i a la nit van oferir, com a homenatge a Juli Garreta pel seu cinquantè aniversari, el “Gran Festival de la Sardana”. Va ser l’últim homenatge que Garreta va rebre en públic i en vida, segons escriu Jordi Gallegos a L’Escala des de l’empostissat.
Aquella La Principal de la Bisbal de l’any 1925 estava dirigida pel tible Enric Barnosell (1891-1948), qui durant vuit anys havia format amb el tenor escalenc Albert Martí (1881-1947) el duo de canya sardanista més colossal; Albert Martí havia abandonat la formació el 1922 per entrar a formar part de la Banda Municipal de Barcelona. Conrad Saló (1906-1981), qui havia de ser aviat el compositor i director, era llavors el component més jove de tots; hi havia entrat el 1923.
Els nostres protagonistes estaven acompanyats al menjador de cal Gambó per forasters endiumenjats, gent ansiosa de menjar peix fresc, prendre algun bany i anar a veure tot passejant els plats i les olles feia poc desenterrades no gaire enllà. Ja entaulats, Garreta va deixar anar amb sornegueria tot fent l’aperitiu que era de molt mala astrugància per als supersticiosos que una taula acollís tretze comensals, perquè segons la càbala un d’ells havia de morir abans d’un any. Després d’una llarga sobretaula els dotze membres de la Principal de la Bisbal i Juli Garreta s’acomiadaven de Cristina Ramis i Josep Paradís i del personal i tornaven a l’escenari.
I just al cap de tres mesos d’aquell àpat el propi Juli Garreta moria prematurament al seu Sant Feliu de Guixols en el moment més àlgid de la seva carrera musical. Tenia “mig segle de vida”, com diria Josep Pla. Va morir a les tres de la tarda del dia 2 de desembre. Durant la segona quinzena de novembre s’allità perquè es trobava malament; semblava que tenia una grip i fou tractat d’urèmia. L’edició de 5/12/1925 del setmanari ganxó “L’Avi Muné” (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols) dedicà bona part del seu contingut a la recentíssima defunció de Garreta encapçalant la crònica amb aquetes paraules: “Amb els ulls entelats per les llàgrimes i amb polç tremoladís escrivim (...)”. Els escalencs Joan Ballesta Calafat, Caterina Albert Víctor Català, Lluís Sureda Paradís Lluís de la serra i Josep Rouret i Callol (germà del barber Martí Rouert), llavors, solien col·laborar amb el setmanari amb articles seus.
Juli Garreta es va amarar durant els seus viatges a Munic i París de les creences supersticioses populars nord-europees. A la fotografia, el compositor poc temps abans del seu òbit.
L’ambient que havia freqüentat Garreta al seu Sant Feliu modernista va ser el d’un cercle d’amics benestants que li van permetre accedir a les grans partitures clàssiques i romàntiques que portaven dels seus viatges a Alemanya, França… i que van despertar en ell l’admiració dels Mendelssohn, Chopin, Grieg, Wagner, Schubert… Amb aquest reclam va anar de jovenet amb el seu amic Joan Miquel de Palafrugell a Munic on va conèixer de prop l’obra de Wagner i altres. L’estiu de 1909 va visitar París, convidat per l’antiquari Monsieur Rigaud, enamorat de la seva música, on va aprofundir en els coneixements de la música simfònica i va conèixer una noia francesa, a qui anomenava “Sa Walquíria”, alumna de Belles Arts i wagneriana entusiasta.
A principi del segle XX es va viure a Catalunya una autèntica passió per l’obra de Richard Wagner liderada per l’Associació Wagneriana (1901-1936) i amb Garreta, conegut pel “Wagner de la sardana”, de gran impulsor; les traduccions divulgatives de les obres de Wagner en català van ser la base de l’entusiasme wagnerià a Catalunya. El wagnerisme, liderat a Catalunya pels compositors Enric Morera, Jaume Pahissa i sobretot per Juli Garreta, va ser un corrent dramaticomusical, impregnat pel Romantisme germànic, que s’estengué el darrer quart del segle XIX per impulsar l’obra de Wagner.
Els seus viatges a Munic i París el van amarar de la musica del centre i nord d’Europa, però també el van contagiar de les creences supersticioses populars d’aquestes cultures. Segons una superstició cristiana i especialment nòrdica i germànica, ser tretzè en una taula és un mal auguri. En la creença supersticiosa, quan als dotze comensals d’una taula se’ls afegeix un tretzè comensal aquest o el més vell aviat ha de morir. Certs erudits atribueixen aquest decimotercer element a la intenció d’apaivagar el maligne oferint-lo el tretzè en sacrifici i calmar així les seves intencions; el tretzè panet de la taula està marcat amb una NM (del llatí non-mandicatus).
A Alemanya diuen “Dreizehn ist des Teufels Dutzend”: el 13 és considerat la dotzena del diable. En coincidir tretze comensals en una taula se sol escoltar l’expressió “Er ist der Dreizehnte im Dutzend”, que apuntant a algú el considera com el tretzè de la dotzena, és a dir, persona sobrant o fora de lloc. Llavors val més fer entaular-lo a part o convidar una persona més.
La superstició segons la qual una taula de tretze comensals ha de portar en un futur pròxim greus conseqüències per a un d’ells té els seus orígens en la combinació del número 13, que sembla remuntar-se a la mitologia escandinava de l’era precristiana. La mort en un banquet de Balder, déu de la Llum, a la fortalesa Valhalla (Mansió dels morts) a mans del seu germà bassó Herder, déu de la Foscor, es va produir com a conseqüència de les maquinacions del déu Locki per afegir-se al banquet, on no estava convidat, com a déu número 13.
En coincidir tretze comensals en una taula se sol escoltar a Alemanya l’expressió “Er ist der Dreizehnte im Dutzend” que indica que allí hi sobra algú perquè el tretzè comensal o el més vell aviat ha de morir. A la imatge, la tretzena carta de la baralla del Tarot dedicada a la Mort.
En iniciar-se l’era cristiana, asseguren els folkloristes, la creence fatal, recollida per la Càbala i el Pitagorisme, les dues doctrines iniciàtiques de la ciència dels números, va ser enormement i definitiva reforçada pel sopar més famós de la història protagonitzat per Jesucrist i els 12 apòstols un divendres, dia funest i portador de desgràcies. A l’Ultim Sopar el tretzè comensal era Judes Iscariot, l’apòstol que traicionà Jesús, i el divendres va ser el dia que va ser crucificat Jesús (Divendres Sant). D’això es desprèn també la superstició del “Freitag den Dreizehnten” (el ‘divendres i tretze’ dels alemanys o el ‘dimarts i tretze’ en versió ibèrica).
En moltes cultures, el número 12 és el número diví que simbolitza l’ordre i l’estabilitat còsmica, de manera que tot allò que sobrepassi aquest sistema duodecimal desbarata la configuració de l’univers: 12 deus, 12 signes del zodiac, 12 mesos, 12 hores, 12 apostòls... Amb el número tretze entra en acció el mal, l’element destructor: allò que era ‘simbolon’ (unió) es converteix en diabolon (desunió). El versicle tretzè del llibre de l’Apocalipsi està dedicat a l’Anticrist i a la baralla del Tarot la tretzena carta està dedicada a la Mort. Però quan l’aversió al número tretze arriba a extrems insospitats pren el nom de triscadecafòbia.
Garreta havia nascut dies abans de la mort del gran Pep Ventura. Es dedicà professionalment a fer de rellotger i vocacionalment a la música. La seva defunció als 50 anys, quan es fusionen joventut i maduresa, va obrir un gran interrogant sobre on hagués pogut arribar el seu talent. Segons l’opinió de Pau Casals recollida al llibre Converses amb Pau Casals (1967) de Josep M. Corredor, “Garreta portava dins el germen d’un gran mestre, un germen que per falta d’estudis no va poder desenvolupar-se convenientment. En circumstàncies més favorables a la seva eclosió, aquesta classe de genis en estat de larva es converteixen en un Beethoven o un Brahms (…)”.
En saber-se el seu traspàs es prodigaren multitud d’elogis i dedicatòries in memoriam. Nosaltres, naturalment, fem nostre el poema “En la mort de Juli Garreta” que, publicat a l’edició de 12/12/1925 del setmanari “L’Avi Muné”, li dedicà l’escalenca Caterina Albert Víctor Català:
Aquesta anècdota fou recollida per Eugeni Molero al llibre La Principal de la Bisbal (1988) i reproduïda per Lluís Albert a l’escrit “La sardana a l’Escala” (L’Escalenc maig 2007) i Jordi Gallegos al llibre L’Escala des de l’empostissat (2008). Nosaltres, ara, en un intent de contextualitzar l’anècdota, volem endinsar-nos en les creences supersticioses d’origen nordeuropeu que van deixar petjada en el compositor i van suscitar l’esmentat vaticini.
La fonda de cal Gambo amb la mestressa Cristina Ramis asseguda davant la porta d’entrada a l’establiment. Va ser aquí on el compositor Juli Garreta va proferir la fatal anècdota. (Fotografia: arxiu de M. T. Pagès).Per la festa major de l’any 1925, La Principal de la Bisbal –cobla convidada aquell any al costat de La Principal de l’Escala– i el compositor santfeliuenc Juli Garreta Arboix (1875-1925) van anar a sopar a la fonda de cal Gambo després de fer dansar aquella tarda a la Platja la nombrosa assistència escalenca i forastera. Les sardanes, i més si es tractava de La Principal de la Bisbal, concentraven els dies de festa major, a més dels nadius i els estiuejants, un gran públic vingut d’arreu de l’Empordà.
Aquesta diada sardanista va ser organitzada per la societat Centre Joventut, nascuda el 1923 i anomenada popularment Pequín, el dia 5 de setembre dins un envelat que s’havia insta·lat a la Platja. A la tarda les dues cobles van deleitar el públic amb una ballada i a la nit van oferir, com a homenatge a Juli Garreta pel seu cinquantè aniversari, el “Gran Festival de la Sardana”. Va ser l’últim homenatge que Garreta va rebre en públic i en vida, segons escriu Jordi Gallegos a L’Escala des de l’empostissat.
Aquella La Principal de la Bisbal de l’any 1925 estava dirigida pel tible Enric Barnosell (1891-1948), qui durant vuit anys havia format amb el tenor escalenc Albert Martí (1881-1947) el duo de canya sardanista més colossal; Albert Martí havia abandonat la formació el 1922 per entrar a formar part de la Banda Municipal de Barcelona. Conrad Saló (1906-1981), qui havia de ser aviat el compositor i director, era llavors el component més jove de tots; hi havia entrat el 1923.
Els nostres protagonistes estaven acompanyats al menjador de cal Gambó per forasters endiumenjats, gent ansiosa de menjar peix fresc, prendre algun bany i anar a veure tot passejant els plats i les olles feia poc desenterrades no gaire enllà. Ja entaulats, Garreta va deixar anar amb sornegueria tot fent l’aperitiu que era de molt mala astrugància per als supersticiosos que una taula acollís tretze comensals, perquè segons la càbala un d’ells havia de morir abans d’un any. Després d’una llarga sobretaula els dotze membres de la Principal de la Bisbal i Juli Garreta s’acomiadaven de Cristina Ramis i Josep Paradís i del personal i tornaven a l’escenari.
I just al cap de tres mesos d’aquell àpat el propi Juli Garreta moria prematurament al seu Sant Feliu de Guixols en el moment més àlgid de la seva carrera musical. Tenia “mig segle de vida”, com diria Josep Pla. Va morir a les tres de la tarda del dia 2 de desembre. Durant la segona quinzena de novembre s’allità perquè es trobava malament; semblava que tenia una grip i fou tractat d’urèmia. L’edició de 5/12/1925 del setmanari ganxó “L’Avi Muné” (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols) dedicà bona part del seu contingut a la recentíssima defunció de Garreta encapçalant la crònica amb aquetes paraules: “Amb els ulls entelats per les llàgrimes i amb polç tremoladís escrivim (...)”. Els escalencs Joan Ballesta Calafat, Caterina Albert Víctor Català, Lluís Sureda Paradís Lluís de la serra i Josep Rouret i Callol (germà del barber Martí Rouert), llavors, solien col·laborar amb el setmanari amb articles seus.
Juli Garreta es va amarar durant els seus viatges a Munic i París de les creences supersticioses populars nord-europees. A la fotografia, el compositor poc temps abans del seu òbit.L’ambient que havia freqüentat Garreta al seu Sant Feliu modernista va ser el d’un cercle d’amics benestants que li van permetre accedir a les grans partitures clàssiques i romàntiques que portaven dels seus viatges a Alemanya, França… i que van despertar en ell l’admiració dels Mendelssohn, Chopin, Grieg, Wagner, Schubert… Amb aquest reclam va anar de jovenet amb el seu amic Joan Miquel de Palafrugell a Munic on va conèixer de prop l’obra de Wagner i altres. L’estiu de 1909 va visitar París, convidat per l’antiquari Monsieur Rigaud, enamorat de la seva música, on va aprofundir en els coneixements de la música simfònica i va conèixer una noia francesa, a qui anomenava “Sa Walquíria”, alumna de Belles Arts i wagneriana entusiasta.
A principi del segle XX es va viure a Catalunya una autèntica passió per l’obra de Richard Wagner liderada per l’Associació Wagneriana (1901-1936) i amb Garreta, conegut pel “Wagner de la sardana”, de gran impulsor; les traduccions divulgatives de les obres de Wagner en català van ser la base de l’entusiasme wagnerià a Catalunya. El wagnerisme, liderat a Catalunya pels compositors Enric Morera, Jaume Pahissa i sobretot per Juli Garreta, va ser un corrent dramaticomusical, impregnat pel Romantisme germànic, que s’estengué el darrer quart del segle XIX per impulsar l’obra de Wagner.
Els seus viatges a Munic i París el van amarar de la musica del centre i nord d’Europa, però també el van contagiar de les creences supersticioses populars d’aquestes cultures. Segons una superstició cristiana i especialment nòrdica i germànica, ser tretzè en una taula és un mal auguri. En la creença supersticiosa, quan als dotze comensals d’una taula se’ls afegeix un tretzè comensal aquest o el més vell aviat ha de morir. Certs erudits atribueixen aquest decimotercer element a la intenció d’apaivagar el maligne oferint-lo el tretzè en sacrifici i calmar així les seves intencions; el tretzè panet de la taula està marcat amb una NM (del llatí non-mandicatus).
A Alemanya diuen “Dreizehn ist des Teufels Dutzend”: el 13 és considerat la dotzena del diable. En coincidir tretze comensals en una taula se sol escoltar l’expressió “Er ist der Dreizehnte im Dutzend”, que apuntant a algú el considera com el tretzè de la dotzena, és a dir, persona sobrant o fora de lloc. Llavors val més fer entaular-lo a part o convidar una persona més.
La superstició segons la qual una taula de tretze comensals ha de portar en un futur pròxim greus conseqüències per a un d’ells té els seus orígens en la combinació del número 13, que sembla remuntar-se a la mitologia escandinava de l’era precristiana. La mort en un banquet de Balder, déu de la Llum, a la fortalesa Valhalla (Mansió dels morts) a mans del seu germà bassó Herder, déu de la Foscor, es va produir com a conseqüència de les maquinacions del déu Locki per afegir-se al banquet, on no estava convidat, com a déu número 13.
En coincidir tretze comensals en una taula se sol escoltar a Alemanya l’expressió “Er ist der Dreizehnte im Dutzend” que indica que allí hi sobra algú perquè el tretzè comensal o el més vell aviat ha de morir. A la imatge, la tretzena carta de la baralla del Tarot dedicada a la Mort.En iniciar-se l’era cristiana, asseguren els folkloristes, la creence fatal, recollida per la Càbala i el Pitagorisme, les dues doctrines iniciàtiques de la ciència dels números, va ser enormement i definitiva reforçada pel sopar més famós de la història protagonitzat per Jesucrist i els 12 apòstols un divendres, dia funest i portador de desgràcies. A l’Ultim Sopar el tretzè comensal era Judes Iscariot, l’apòstol que traicionà Jesús, i el divendres va ser el dia que va ser crucificat Jesús (Divendres Sant). D’això es desprèn també la superstició del “Freitag den Dreizehnten” (el ‘divendres i tretze’ dels alemanys o el ‘dimarts i tretze’ en versió ibèrica).
En moltes cultures, el número 12 és el número diví que simbolitza l’ordre i l’estabilitat còsmica, de manera que tot allò que sobrepassi aquest sistema duodecimal desbarata la configuració de l’univers: 12 deus, 12 signes del zodiac, 12 mesos, 12 hores, 12 apostòls... Amb el número tretze entra en acció el mal, l’element destructor: allò que era ‘simbolon’ (unió) es converteix en diabolon (desunió). El versicle tretzè del llibre de l’Apocalipsi està dedicat a l’Anticrist i a la baralla del Tarot la tretzena carta està dedicada a la Mort. Però quan l’aversió al número tretze arriba a extrems insospitats pren el nom de triscadecafòbia.
Garreta havia nascut dies abans de la mort del gran Pep Ventura. Es dedicà professionalment a fer de rellotger i vocacionalment a la música. La seva defunció als 50 anys, quan es fusionen joventut i maduresa, va obrir un gran interrogant sobre on hagués pogut arribar el seu talent. Segons l’opinió de Pau Casals recollida al llibre Converses amb Pau Casals (1967) de Josep M. Corredor, “Garreta portava dins el germen d’un gran mestre, un germen que per falta d’estudis no va poder desenvolupar-se convenientment. En circumstàncies més favorables a la seva eclosió, aquesta classe de genis en estat de larva es converteixen en un Beethoven o un Brahms (…)”.
En saber-se el seu traspàs es prodigaren multitud d’elogis i dedicatòries in memoriam. Nosaltres, naturalment, fem nostre el poema “En la mort de Juli Garreta” que, publicat a l’edició de 12/12/1925 del setmanari “L’Avi Muné”, li dedicà l’escalenca Caterina Albert Víctor Català:
En la corona de semprevives
cap de la terra no hi pot mancar.
Homes i dones, infants i àvies,
han de teixir-la dant-se la mà.
Als laments tendres de la tenora,
com multiplica tothom veurà
i en cada plaça, en cada ermita
segles i segles perdurarà.
I per si un dia quedés retruda
l’ancestarl dansa de l’Empordà,
la tramuntana, de serra en serra,
de coma en coma, volant enllà,
en homenatge de tot un pobler
al noble músic que l’honorà.
–“Juli Garreta! …Juli Garreta!!!”
amb son planyívol udol dirà.
cap de la terra no hi pot mancar.
Homes i dones, infants i àvies,
han de teixir-la dant-se la mà.
Als laments tendres de la tenora,
com multiplica tothom veurà
i en cada plaça, en cada ermita
segles i segles perdurarà.
I per si un dia quedés retruda
l’ancestarl dansa de l’Empordà,
la tramuntana, de serra en serra,
de coma en coma, volant enllà,
en homenatge de tot un pobler
al noble músic que l’honorà.
–“Juli Garreta! …Juli Garreta!!!”
amb son planyívol udol dirà.
CALVET, A.: Un estudiant a París (1962).
CATALÀ, V.: “En la mort de Juli Garreta”, L’Avi Muné (12/12/1925)
CORREDOR, J.M.: Converses amb Pau Casals (1967).
FLORES, F. J.: Diccionario de supersticiones i creencias populares (2002).
GALLEGOS, J.: L’Escala des de l’empostissat (2008).
LORIE, P.eter: El gran libro de las supersticiones (1993).
MOLERO, E.: La Principal de la Bisbal (1988).
PANATI, Charles: Las cosas nuestras de cada día (1988).
VINYAS, M.: Juli Garreta, l’home i l’artista (1955).
VV.AA.: “Editorial”, L’Avi Muné (5/12/1925).
(Aplec-2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada