Devia ser el curs 1958-1959 quan vaig ser escolaritzat per primer cop. Els meus primers records escolars són imatges aïllades, inconnexes i difoses per la boirina de la llunyania. Abans d’ingressar a l’Escuela Nacional Graduada de Niños (actual escola Empúries) vaig passar per ca les Monges i per ca la Sta. Mercedes, on començaria a familiaritzar-me amb el context escolar.
L’autor d’aquest escrit en una típica imatge escolar d’aquella epòca. (Fotografia: autor no identificat. Arxiu de l’autor).
Al convent de ca les Monges, al número 72 del carrer de la Torre, hi vaig romandre un curs en règim de guarderia i poca cosa més a cura de les germanes clarisses de la Divina Providència. Aquestes religioses, procedents d’Olot, amb Maria Rossell Tremoleda de mare superiora, havien començat el curs 1958-1959 amb 150 alumnes. Abans hi havia hagut les germanes de la Sagrada Família (1920-1936) i unes monges franceses (1900-1909).
Mercè Albert Batalla, més coneguda per la Sta. Mercedes, em va iniciar el 1959-1960 i per espai de dos cursos en el món de les lletres i els números amb l’ajuda del seu pare Emili Albert Callol; la seva ‘acadèmia’, als baixos del número 17 del carrer de Sant Pere, era una estança amb mobles que feien de prestatges, amb una pila de gats de testimonis que observaven els nostres primers passos escolars. Mai oblidaré el libro “Corazón” (1886) d’Edmundo de Amicis (en corrien dos o tres exemplars vells, gastats…) amb contes com “El pequeño vigía lombardo”.
El curs 1961-1962 van escolaritzar-me a la llavors Escuela Nacional que havia substituït l’escola pública de l’Ave Maria (edifici anteriorment ocupat per l’escola religiosa Sagrada Família). Vaig estrenar-me amb el mestre José Mena Gálvez i després de passar un curs amb el mestre Antoni Vila Gimbernat i un altre amb el mestre gallec Bernardo Campillo Gómez (aula d’Orientació Marítima) vaig tornar amb Antoni Vila per fer el Batxillerat Elemental.
Res sabia llavors que aquest equipament escolar havia estat instal·lat en els terrenys que l’Ajuntament havia adquirit a Joan Puig-Sureda després d’una permuta, que havia estat inaugurat el 27/71936 ja iniciada la guerra (els meus pares l’estrenaven), que durant i acabada la guerra havia fet les funcions de caserna militar, que acabada la guerra alguns mestres van ser depurats…
Recordo que la setmana escolar era de dilluns a dissabte; redordo les clenxes i els genolls pelats; recordo el camp de futbol petit amb aquella roca al mig; les fotos dels grups-classe a l’escala dels nens; els clatellots i els càstigs: “la letra con sangre entra”; els murals del mestre Isaac Alfaro Saniz; les anades al col·legi amb els veïns Joan Mateu, Joan Sués, Francesc Bofill i algun altre fent curses d’espigues d’ordi; hores i hores d’esbarjo jugant a futbol; l’aprenentatge per repetició, memorització i esforç; la llet en pols i el formatge que venien d’Amèrica; la cantilena “Cocacola, Pepsicola, Balduino y Fabiola”…
Aquesta cantilena cantada al nostre col·legi, arribada de les Castelles com tantes, deia: “Los puntos cardinales son cuatro: Cocacola, Pepsicola, Balduino y Fabiola”. Feia referència al casament el 1960 del rei Balduí de Bèlgica amb l’aristòcrata espanyola Fabiola de Mora. Aquesta ceremonia, fita d’Eurovisió, NO-DO i l’incipient premsa rosa, va ser la primera que els espanyols van poder veure a través de la televisió. A l’Escala hi va haver qui va llançar discretament una ampolla al mar des de la Punta amb una petita bandera republicana dins.
Aquest casament romàntic i regi entre dos fervents catòlics va suposar per a Espanya una altra finestra oberta al món en un temps d’aïllament després que el 1953 s’haguessin signats tractats d’aliança hispano-nordamericans bàsicament militars i de defensa, el 1955 hagués ingressat Espanya a l’ONU i el 1957 s’hagués aprovat l’Ajuda Social Americana (primer conveni humanitari entre UNICEF i Espanya) que representaria l’arribada de llet en pols, formatge, arròs i medicaments.
Les aules estaven presidídes pel crucifix flanquejat per les imatges de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera. (Fotografia: autor no identificat. Arxiu de l’autor).
Recordo la Damiana, la nostra bruixa particular, que ens confiscava les pilotes; recordo les celebracions del Mes de Maria; recordo l'arxipopular Enciclopedia Álvarez i el Catecismo del pare Astete; els retrats de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera amb el santcrist al mig que simbolitzava la Nueva España; les cançons franquistes Cara al sol, Himno de la legión, Isabel y Fernando i Montañas nevadas; en sortir a la una anàvem a jugar als futbolins a ca la Caterina Sanjaume del carrer Ave Maria (més endavant, bar Bananes); les anades a l’institut Ramon Muntaner de Figueres a examinar-nos del Batxillerat…
El dictadura havia elaborat un programa educatiu per adoctrinar-nos ideològicament. Una de les matèries més manipulades va ser la història amb conceptes com el “ser español”, “la obra de España en América” i el “Glorioso Alzamiento Nacional” (cop d'estat contra el govern de la República). L’Enciclopedia Álvarez mostrava la Guerra Civil como una creuada justa contra “rojos y separatistas”. “Diós y Patria” eren els pilars fonamentals de l’Espanya reserva espiritual de Occidente: el nacionalcatolicisme.
Recordo quan fent conversa ens arreceràvem a la paret nord els dies de forta tramuntana abans d’entrar a classe; recordo que m’agradava anar als lavabos per contemplar els murals del mestre Alfaro del passadís nord; recordo l’assignatura de llatí: l’única vegada que vam compartir la classe amb les nenes a l’aula de la Sta. Isabel Ruhí Boada; l’aula Nord m’embadalia sobretot perquè en dies de tramuntana podia comtemplar el joc fabulós dels núvols de l’Empordà, al costat sempre d’Antoni Bonachera (aquella aula encara tenia algun pupitre).
D’anècdotes escolars, moltes. Una a tall d’exemple:
“El mestre va preguntar a un alumne:
—¿Qué número viene después del cuatrocientos noventa y nueve?
I l’alumne el nom del qual no diré va respondre ufanós:
—El cincocientos!”.
I com no havíem de dir rucades? Quin nen de 7 a 10 anys podia entendre: “La Encarnación del Hijo de Dios se realizó formando el Espíritu Santo de las purísimas entrañas de la Virgen María un cuerpo perfectísimo y creando un alma nobilísima que unió a aquel cuerpo; en el mismo instante a este cuerpo y alma se unió el Hijo de Dios; y de esta suerte, el que antes era sólo Dios, sin dejar de serlo quedó hecho hombre”. Al primer paràgraf, sense comes, quasi perdies l’alè. Però allò que provocava per part nostre respostes d’allò més estrafolàries era quan se’ns preguntava pel dogma o misteri de la Santíssima Trinitat.
Pensava que recordaria poca cosa de l’etapa escolar, però hi ha records “gravats a foc” al fons de la memòria. En recuperar les nostres vivències passades de ben segur relativitzem algun succés que ens va passar i ens alegrem de compartir els mateixos fets. Els meus anys escolars els recordo amb emotivitat i nostàlgia i també amb afecte i gratitud. Tal vegada serà allò de la hipòtesi de la repressió o de l’oblit actiu que deia el psicoanalista Freud. La memòria, selectiva, tendeix a oblidar tot allò desagradable, de mal record…
Les circumstàncies, molts anys després, van fer que jo emprengués ja de gran l’aventura de l’accès a la universitat per a majors de 25 anys que m’havia de portar a estudiar Magisteri. Fa anys que sóc mestre a l’escola pública Guillem de Montgrí a la veïna Torroella. Mai he estat prou temptat d’exercir la docència a l’Escala, potser perquè encara ara observo el nostre col·legi amb aquells ulls d’infant.
(Llibre 'Escola Empúries, 75 anys fent camí'-2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada