• Bruixeria: el cas del gat negre

“No tots els gats negres són bruixes”

Aquesta és una història d’ara digna de temps pretèrits; quan dic ‘ara’ em refereixo a l’any 1940 i entengui’s com a ‘temps pretèrits’ l’època compresa entre els ss. XV i XVIII. És una història que ens allunya de la racionalitat, de la lògica... per introduir-nos en el món de l’ocultisme, del desconegut. La protagonista, una empordanesa de nom Francesca, avui una adorable vella de 89 anys vinculada a l’Escala per raons familiars i amb una vida gens esotèrica ni màgica, ens presenta un cas de bruixeria, propi de ments supersticioses i ignorants d’altres segles. Un capellà, una suposada bruixa i un gat negre en són els altres personatges.

Aquest hipotètic cas de bruixeria va tenir d’escenari aquest poble altempordanès. El primer terç del s. XX encara donà casos de bruixeria a la ruralia empordanesa. El gat negre escara era mirat de reüll.

Perses, egipcis i romans incloeren els gats entre els seus símbols sagrats. Però a l’Edat Mitjana (ss. XIII-XIV) aquests felins es convertiren en cap de turc de les “purificacions” de l’Esglèsia, essent víctimes d’una despietada persecució en ser relacionats amb determinats ritus diabòlics i ser considerats el cos metamòrfic de les bruixes (a més, qui posseïa un gat negre acabava condemnat). S’arribà a fer desaparèixer tants gats que quan la pesta (XIV) assotà Europa (vint-i-cinc milions d’humans morts) en quedaven ben pocs per lluitar contra les rates i l’espècie fins i tot estigué a punt d’estingir-se.

El primer terç del s. XX encara donà casos de bruixeria a la ruralia empordanesa, supervivències i reviviscències de la bruixeria de segles enrere. La bruixa va formar part de la vida quotidiana de cases i pobles; els pagesos la tenien present perquè era capaç d’ocasionar grans calamitats ja fos per interessos o per dolentaria innata. Algunes de les creences havien romàs a l’Empordà perquè havien deixat un gran pòsit a les ments de la desvalguda població camperola. La bruixeria havia quedat en l’imaginari popular. Fins i tot ben entrat el segle XX, hi havia persones que practicaven certs rituals com a protecció dels mals de bruixeria.

En el cas que ens ocupa sembla evident que es donaven la mà la bruixeria popular i l’heretgia religiosa. El capellà, empenyat per forces incontrolables, es mostrava misteriós i irreverent; ell devia haver ensinistrat aquella dona -la bruixa- en fer sortilegis i encanteris. Però... deixem que la nostra protagonista ens relati, en primera persona, aquesta inexplicable vivència.

«Vet aquí que a l’any 1940 el meu home i jo, un matrimoni de pagès d’un poblet de l’Empordà, vam tenir un primer fill que li posarem de nom Josep. Era un nadó molt bufó i ple de salut. Feia dies que jo veia un gat negre rondant entorn del pati de la casa, a l’estable i fins i tot a prop del bressol. Només jo me n’havia adonat. Era un gat negre molt gros que em provocava ansietat i em feia recordar moltes desventures. Anys enrere, quan era infant, havia sentit explicar a la meva tia una història esgarrifant: “Una dona, cansada que un gat negre es begués cada nit la llet acabada de munyir, va esperar l'animal i va aconseguir en la seva persecució ferir-lo en una pota. L’animal, en rebre la patacada, va cridar com un ésser humà. L'endemà, una pobra vella, titllada de bruixa, va despertar ferida en una cama”. 

Precisament un dia, passejant pel poble, vaig veure com el gat s’esmunyia pel forat de la porta de la rectoria. Em va fer pensar. Era de domini públic que al capellà li agradava el món de l’ocultisme i la màgia negra; de la mateixa manera que es feia còrrer que una veïna nostra era bruixa. El capellà, amb tot, era respectat com a ésser savi, poderós i influent; sempre se’l veia mirant des de la finestra amb un posat intrigant i amb un llibre a la mà. La veïna era considerada una dona coneixedora de les arts de la fetilleria.

Un dia, mesos després, en fer-se de nit vaig portar el meu fillet a dormir a la seva habitació. Tenia ja nou mesos. L’endemà, quan tot just començava a clarejar, veié esglaiada com el gat negre sortia de la cambra d’en Josep, i en entrar-hi em vaig adonar que el nen estava inert: restava mort al bressol. El meu home, que aquesta vegada sí que havia vist el gat negre escapolint-se, va agafar l’escopeta i el va seguir, tot i que no el va poder haver.

Quan la veïna -la bruixa- va sortir al balcó, en sentir de bon matí la cridòria, va deixar anar: “cap a mitjanit ja havia intuït que en Josep es moria”. Altres veïns tenien l’absoluta certesa que si el meu home no hagués errat el tret i hagués matat el gat alguna persona del poble hauria mort. Es referien naturalment a la bruixa o al mateix capellà.

Ara, en explicar-vos aquella història el record m’aflora encara molt viu i trist i sento una inmensa impotència quan penso en aquell capellà tenebrós i en la veïna i la seva gelosia. Jo culpabilitzo de la mort del nostre primer fillet a la màgia negra i a qui l’oficiés, fos el capellà o la bruixa, tot i que jo mai he estat una persona fantasiosa i sempre m’ha agradat tenir els peus ben solcats a la terra. Aquesta història evidentment no té fonaments científics ni racionals però, certa o no, és així com la vam viure i la vam sentir jo i els meus».

* Aquesta relat va ser escrit l’any 2002 i Francesca va morir un any després a l’edat de 90 anys.

(L'Escalenc-2012)